Menys fills, més mascotes

«No s’ha de donar als gossos el pa destinat als fills» (Mc. 7,27). Aquesta frase de la Sagrada Escriptura ve a la ment en considerar la trista inversió que s’està donant en la nostra societat: menys fills i més mascotes. A les mateixes persones a qui sembla una despesa molt forta tenir un fill més, no els sembla massa gastar en certs «luxes» per a la seva mascota. Així, cada vegada més s’ofereixen serveis més complets per a animals, com calçat per la pluja, impermeables, banys especials, restaurants, cementiris, etc. En els llocs on aquesta mentalitat va trobar més arrels, ja existeixen «psicòlegs» per combatre el «estrés» de l’animalet, «instituts» per aprimar, mares perquè no es quedin sols, etc. Al mateix temps, s’està consolidant una mentalitat que considera els nens més com una càrrega que com una benedicció de Déu el que, en la seva expressió extrema, fa que es prefereixi la mascota al fill. És més que una metàfora, ja que de veritat assenyala com els animals s’han convertit en un ~ membre més de la família ". Un tret distintiu d'Europa, on el gos és un substitut "dels fills» (El Mercuri, 3-6-00). A tal punt arriba aquesta trista tendència que, en alguns casos de divorci, la custòdia dels fills es resol amb menys discussions i menys passió que la de la mascota ... Aquí hi ha, en realitat, un greu desequilibri. Ningú no nega que la companyia de certs animals bonics i d’aspecte agradable ajuda al desenvolupament espiritual de l’home, especialment en una època en què estem envoltats de tantes coses lletges i artificials. Però d’aquí a donar a aquestes mascotes el que devem als nostres fills hi ha un abisme. Com bé assenyalava el Prof Plinio Correa de Oliveira «els animals que Déu va fer per a la convivència amb l'home són precisament aquells en què la rudesa natural està vetllada per aparences belles o fins esplèndides. Ocells de plomes brillants o cant harmoniós, gats d’actituds elegant i cabell sedós, gossos de d’aspecte imponent, peixos que despleguen vels graciosos a la placidesa dels seus aquaris. Són ells factors de bellesa, distracció i repòs en la nostra existència diària. «És perquè Déu respecta la noblesa de l’home que, en els animals destinats a la seva convivència, va voler vetllar amb aquestes aparences magnífiques la rudesa natural a tot ésser no espiritual. Notòriament són aquestes criatures com flors del regne animal, fetes per la nostra llar com les flors del regne vegetal. I segons les regles d’una bona tradició, hi ha formes ordenades perquè un home apreciï les belles flors i convisqui amb els bells animals, sense passar de la justa mesura, dedicant a aquests éssers un afecte o concedint-los una intimitat que només a les criatures humanes s’ha de donar. «Els animals poden, per tant, tenir el seu lloc en una sensibilitat cristiana ben formada. Però hi ha límits. No s’ha de donar als gossos el pa destinat als fills (Mc. 7, 27) adverteix nostre Senyor, ni donar perles als porcs (at. 7,6). És el que fa qui, portat per un desequilibrat sentimentalisme de fons igualitari, concedeix als animals afecte i intimitats que l’ordre de la Providència va reservar per a les relacions entre éssers humans ». Autor: Acció Família