divendres, 31 de juliol de 2009

DRET A LA VIDA? DRET A LA MORT?


Hola a tots.
Us copio una carta d'una amiga publicada en un diari. També us animo a escriure cartes, etc. recolzant la família, la vida... als mitjans de comunicació. Poc a poc podem fer molt bé.
Ànims!



DRET A LA VIDA? DRET A LA MORT?

Davant el debat de la llei de l’avortament que el nostre govern vol aprovar, em dirigeixo a totes aquelles persones que la recolzen, siguin metges, pares i adolescents. Malgrat els arguments que justifiquen, voldria dir als metges , que la seva tasca és “salvar” la vida, no treure-la; també els pares que de manera voluntària engendren una vida, han de ser conscients que si avorten maten el seu propi fill, que és molt més que una vida, és una persona humana que porta la mateixa sang, i és innocent i indefens; i a les adolescents, que estan desgraciant el seu futur.
Al·leguen malformacions o malalties del fetus, que sota capa de que no pateixi, és millor matar-lo (així de dur). Conec molts casos en que els metges han aconsellat a la mare avortar perquè, asseguraven que el fill/a naixeria malformat. Aquestes mares, malgrat la pena, han volgut tirar endavant el seu embaràs i gràcies a Déu el fill/a ha nascut perfecte i sa.
Malauradament les dones que avorten no estan mai més tranquil·les ni contentes; els ofega el pes de la mort que han causat al seu fill.

Irene Montasell Gel

Girona.

dissabte, 25 de juliol de 2009

divendres, 24 de juliol de 2009

Menys fills, més mascotes

«No s’ha de donar als gossos el pa destinat als fills» (Mc. 7,27). Aquesta frase de la Sagrada Escriptura ve a la ment en considerar la trista inversió que s’està donant en la nostra societat: menys fills i més mascotes. A les mateixes persones a qui sembla una despesa molt forta tenir un fill més, no els sembla massa gastar en certs «luxes» per a la seva mascota. Així, cada vegada més s’ofereixen serveis més complets per a animals, com calçat per la pluja, impermeables, banys especials, restaurants, cementiris, etc. En els llocs on aquesta mentalitat va trobar més arrels, ja existeixen «psicòlegs» per combatre el «estrés» de l’animalet, «instituts» per aprimar, mares perquè no es quedin sols, etc. Al mateix temps, s’està consolidant una mentalitat que considera els nens més com una càrrega que com una benedicció de Déu el que, en la seva expressió extrema, fa que es prefereixi la mascota al fill. És més que una metàfora, ja que de veritat assenyala com els animals s’han convertit en un ~ membre més de la família ". Un tret distintiu d'Europa, on el gos és un substitut "dels fills» (El Mercuri, 3-6-00). A tal punt arriba aquesta trista tendència que, en alguns casos de divorci, la custòdia dels fills es resol amb menys discussions i menys passió que la de la mascota ... Aquí hi ha, en realitat, un greu desequilibri. Ningú no nega que la companyia de certs animals bonics i d’aspecte agradable ajuda al desenvolupament espiritual de l’home, especialment en una època en què estem envoltats de tantes coses lletges i artificials. Però d’aquí a donar a aquestes mascotes el que devem als nostres fills hi ha un abisme. Com bé assenyalava el Prof Plinio Correa de Oliveira «els animals que Déu va fer per a la convivència amb l'home són precisament aquells en què la rudesa natural està vetllada per aparences belles o fins esplèndides. Ocells de plomes brillants o cant harmoniós, gats d’actituds elegant i cabell sedós, gossos de d’aspecte imponent, peixos que despleguen vels graciosos a la placidesa dels seus aquaris. Són ells factors de bellesa, distracció i repòs en la nostra existència diària. «És perquè Déu respecta la noblesa de l’home que, en els animals destinats a la seva convivència, va voler vetllar amb aquestes aparences magnífiques la rudesa natural a tot ésser no espiritual. Notòriament són aquestes criatures com flors del regne animal, fetes per la nostra llar com les flors del regne vegetal. I segons les regles d’una bona tradició, hi ha formes ordenades perquè un home apreciï les belles flors i convisqui amb els bells animals, sense passar de la justa mesura, dedicant a aquests éssers un afecte o concedint-los una intimitat que només a les criatures humanes s’ha de donar. «Els animals poden, per tant, tenir el seu lloc en una sensibilitat cristiana ben formada. Però hi ha límits. No s’ha de donar als gossos el pa destinat als fills (Mc. 7, 27) adverteix nostre Senyor, ni donar perles als porcs (at. 7,6). És el que fa qui, portat per un desequilibrat sentimentalisme de fons igualitari, concedeix als animals afecte i intimitats que l’ordre de la Providència va reservar per a les relacions entre éssers humans ». Autor: Acció Família

divendres, 17 de juliol de 2009

LA VIDA CONQUESTA L'ESPAI

L'organització provida CatholicVote.org ha anunciat el llançament d'un nou anunci davant la violència de l'avortament.

Astronautes de la NASA protagonitzen el nou spot.

dimecres, 15 de juliol de 2009

“Porta sobre el pit el sant escapulari”


“Porta sobre el pit el sant escapulari”
Porta sobre el pit el sant escapulari del Carme. ―Poques devocions ―n’hi ha moltes, de devocions marianes, i molt bones― són tan arrelades entre els fidels, i tenen tantes benediccions dels Sants Pares. ―A més, és tan maternal aquest privilegi sabatí!
(Camí, 500).

diumenge, 12 de juliol de 2009

Viure les vacances

Veure l’estiu només com un moment de relax és injust.
El banyador, les ulleres de sol, una novel·la d’intriga, una revista de mots encreuats, una mica de roba (no gaire), desodorant, colònia ... Tot entra a la maleta, abans de sortir, per fi, de vacances. Existeix el perill de viure el temps d’estiu com si Déu no existís, com si la fe cristiana fos només per als dies ordinaris, per al treball, quan els familiars, amics i coneguts claven els seus ulls en nosaltres i segueixen cadascun dels nostres moviments . Les vacances, pensen alguns, es viuen per oblidar deures pesants, responsabilitats difícils, normes opriments. Fins i tot hi ha persones que obliden o volen oblidar a Déu. Busquen fer "vacances de Déu", o, fins i tot, enviem a Déu "de vacances" per poder gaudir uns dies segons el que desitgen a cada moment. El cristià, però, no es pot prendre vacances dels seus compromisos espirituals. Pensar en l’estiu com una mena de temps sense llei, on un es permet pel·lícules, balls o begudes que poden ser perilloses, és simplement no entendre el tresor tan estupend que portem entre mans. No és just arriscar a perdre, en uns dies, l’amistat amb Déu que anomenem "estat de gràcia". La vida cristiana, no ho oblidem, és el tresor més gran que Déu ens ha donat. Implica viure segons les benaurances, pensar en els altres, ajudar els pobres, ser fidels als compromisos familiars i socials. L’estiu no pot ser un parèntesi, un moment en que deixem volar els instints a on ens portin.
Recordem també que la mort no avisa, i no és de psicòtics estar preparats a la trobada amb el Senyor. I els dons que Déu ens ha donat (salut, alegria, optimisme, energies físiques i espirituals) no són per ser guardats durant les setmanes de descans: també ens poden demanar compte del que haguem fet o deixat de fer amb ells aquests dies a els que algun se sent amb més ganes de acariciar els llençols que de dedicar-se a ajudar a la família en les petites coses de cada dia (també a l’estiu). Quan disposem de més temps lliure, quan els moments de descans són abundants, podem dedicar amb més serenitat a tantes activitats que embelleixen el cor, que ens acosten a Déu. El Papa Joan Pau II ens ho deia en les seves paraules del diumenge 6 de juliol de 2003, quan expressava el seu desig que "sigui profitós el descans estiuenc per créixer espiritualment". Anar una estona a una església o al cementiri més proper per pregar, sense presses, sense rellotges. Passejar els ulls a les plantes amb les que Déu ens permet abocats a la seva imaginació inesgotable... Mil oportunitats ens permeten reflexionar sobre tantes coses importants: la nostra família, les nostres amistats, els nostres somnis més profunds, potser encara irrealitzable ... A Ell el convidem, el primer, a viure uns dies d’emocions i de descans, aquests dies de vacances ?. Un descans que serà etern i feliç, si acollim el seu amor, quan ens truqui, un dia qualsevol, en el treball o, per sorpresa, en un dia de vacances viscudes, esperem, entre els seus braços de Pare bo.

Retalls extrets de Catholic.net

dijous, 9 de juliol de 2009

Vídeos a la carta

Els problemes dels nens molt prematurs
Parlem de la problemàtica dels nens i les nenes que neixen molt prematurs amb Núria Piqué, mare d'un nen prematur; Carme Serradell, antropòloga i pediatra, i Anna Martín, neonatòloga de l'Hospital Sant Joan de Déu.

FA UN ANY




Dijous, festa de la Mare de Déu del Carme, farà un any que el sant Pare Benet XVI em nomenà bisbe de Girona.
És molt difícil d'obrir el cor i explicitar els sentiments que vaig viure i que visc. Se'm confiava una gran família de germans i germanes, deixebles del Senyor com jo, perquè en nom seu l'estimés donant la vida cada dia, perquè li deixés les paraules, el rostre, el cor, les mans, els peus, tota la meva persona, perquè ell us pogués estimar, parlar, conduir, acompanyar, guarir, comunicar-vos la Bona Nova que hi ha salvació per a tots, en siguem o no conscients, i oferir-vos els seus dons, la seva gràcia. L'Església em demanava que fes de pont entre el Crist gloriós i les persones concretes i les comunitats, perquè hi pogués haver comunicació.
Por, dubtes, consciència de les meves limitacions i febleses, constatació de la grandesa de la missió confiada i de les meves pobreses. Per això molts dies, com Pere, responc a la pregunta del Senyor: "M'estimes?": "Vós ho sabeu tot, Senyor, vós sabeu com us estimo". I Pere ho afirmava conscient de la seva valentia de paraula i de les seves negacions de fet.
He comptat certament amb l'ajuda dels preveres; sense ells, seria impossible fer present i actuant el Crist en la vostra vida. Són diferents, però s'estimen i s'ajuden, i han estat i són per a mi els germans entranyables. M'han acollit, m'ajuden amb el seu propi ministeri. Els he estimat de veritat i, cada cop més, els estimo i els valoro, des dels qui tinc més a prop, primers col·laboradors en el govern pastoral del bisbat, fins al prevere que cada setmana fa molts quilòmetres per atendre set, vuit, nou parròquies petites, allunyades de la capital i de les viles. A tots els agraeixo sincerament el seu treball i la seva estimació. Queda molta feina per fer, certament, però si estem en comunió afectiva i efectiva, l'assumirem amb joia, pau i esperança, i la bona llavor sembrada, sovint amb llàgrimes als ulls, fructificarà.
Als religiosos i religioses, també els dono gràcies per l'acolliment i per la disponibilitat a col·laborar en la pastoral diocesana. Sovint he repetit que, en aquests moments, respectant tots els accents i carismes, ens cal sumar totes les forces per ajudar tothom, infants, adolescents, joves, adults, grans, a trobar-se personalment amb el Crist, perquè puguin viure gaudint amb la Bona Notícia de la salvació, que es pot experimentar a cada etapa de la vida.
Als laics, homes i dones, nois i noies, infants. M'he volgut fer proper a tots vosaltres, perquè sou els meus pares i mares, germans i germanes, fills, néts... sou la meva estimada família, i tot allò que us afecta, siguin joies, dolors, desesperances, foscors, preocupacions... m'afecta a mi. Cada dia prego per tots, pels qui sou fidels i testimonis de la fe, puntals de les parròquies i serveis pastorals, pels pares i avis que eduquen en la fe els fills i néts; i alhora pels qui s'han allunyat de la fe, dubten, o s'han sentit escandalitzats per les nostres febleses. Pregar és una manera d'estimar i de tenir-vos presents.
Arreu m'heu acollit en nom del Senyor. Us en dono gràcies i renovo per vosaltres el meu compromís: En nom de Crist, al vostre servei. Sóc ben vostre.
Gràcies a tots, i ànims, perquè estem convençuts que el Senyor és amb nosaltres, dia rere dia, fins a la fi del món.
FRANCESC PARDÓ I ARTIGUES.BISBE DE GIRONA

dimecres, 8 de juliol de 2009

TROBAR DÉU A LES VACANCES

Henry Ford va començar com a aprenent de mecànic i va acabar com a rei de l’automòbil. L’any 1950 havia construït 36 milions de cotxes gràcies a la fabricació en sèrie que va iniciar amb el llegendari model T. Havia promès: «Fabricaré un cotxe per al gran públic. Serà suficientment gran per a tota la família. Estarà construït amb els millors materials, però el seu preu serà tan reduït que cap home que guanyi un bon sou serà incapaç de tenir-ne un, de gaudir amb la seva família de la benedicció d’hores d’esbarjo en els grans espais oberts que Déu va crear.»Fixem-nos-hi bé: parla dels grans espais oberts creats per Déu que l’home pot recórrer amb cotxe, tren, vaixell i avió, i que pot gaudir-los amb la família.Avui comencen, amb el juliol, les vacances d’estiu per a moltes persones. Coincidint amb els mesos en què no hi ha escola, molts esperen algunes setmanes de juliol o d’agost per deixar la seva feina habitual, i en molts casos també el seu lloc normal de residència, per gaudir d’un merescut descans i buscar noves experiències.Em sembla adient fer algunes reflexions sobre aquesta pràctica que ha esdevingut fenomen sociològic, fins al punt que és un comentari habitual dir: «A l’agost ningú no treballa», cosa exagerada, perquè moltes persones segueixen al seu lloc i d’altres és l’única temporada de l’any que poden treballar, per exemple les relacionades amb la salut i serveis bàsics a la comunitat, com els transports, o amb sectors com el turístic, tan important a casa nostra, que és quan té més feina que mai.Les reflexions que em faig enllacen amb aquella frase de Ford en la qual concedia especial importància a la família i al contacte amb la natura. Les vacances són uns moments adequats per fer una intensa vida familiar i, si es viatja, per trobar Déu en el nostre camí. També a ell hem de fer lloc al cotxe. Això vol dir saber-li agrair les meravelles dels paisatges que contemplem, saber conduir adequadament, amb prudència i sense nerviosisme, saber aprofitar l’oferta que tenim de misses dominicals en els llocs de destí…A moltes grans poblacions les esglésies, a vegades catedrals, formen part de l’itinerari turístic. Que en aquests casos no ens acontentem amb contemplar els arcs i les columnes: busquem el Sagrari, amagat potser en una capella, i fem un breu parèntesi en el nostre tour ciutadà per a romandre uns moments en el reposat silenci de l’oració, com correspon a la manera de fer turisme dels cristians.Una darrera consideració: la nostra felicitat no serà proporcionada a la quantitat de noves experiències que puguem acumular, sinó al lliurament dels nostres gustos en favor de les preferències dels altres, de la nostra família en primer lloc. Fer feliços els altres és sempre la millor recepta per ser-ho un mateix, i serà el millor fruit de les vacances d’estiu.

DR. JAUME PUJOL BALCELLS

dimarts, 7 de juliol de 2009