dimarts, 6 d’octubre de 2009

Que els meus pares no se separin

Aquesta és una de les pregàries espontànies que fan els infants en els grups de catequesi, i que més vegades he escoltat en els darrers anys. Pregària repetida moltes i moltes vegades que expressa potser la preocupació i el temor més important per als infants.
Ho escric perquè l'evangeli d'aquest diumenge ens parla sobre el matrimoni i sobre el divorci.
Certament que el divorci és un fet molt difícil per reflexionar-hi amb serenor, perquè ha representat una experiència traumàtica de trencament d'un compromís, d'un projecte de vida en comú, d'una família constituïda... que, es dissimuli o no, ha deixat marca i, sovint, ferida.
Quan l'Església, seguint el Senyor, conscient del que significa el compromís matrimonial, sagrament, proclama la fidelitat permanent en el matrimoni i, per això, no al divorci, hem d'escoltar algunes veus que ens titllen de "passats de moda", de "no estar al dia", de "retrògrades" i, fins i tot, de "no ser compassius amb les debilitats humanes".
Avui, malgrat totes les veus, cal insistir precisament en la necessitat de la fidelitat al compromís matrimonial, voluntat de Déu, i que és la millor manera de realitzar-se, ser feliç amb l'altre i estimar els fills.
Per justificar el divorci, sovint es recorda que Jesús va manifestar la voluntat de Déu pel que fa al matrimoni perquè va viure fa 2000 anys i en una cultura concreta, però que, si visqués ara, no diria el mateix.
Cal dir que la societat en temps de Jesús era molt semblant a la nostra en aquesta qüestió, ja que el divorci hi era reconegut, i els homes es podien separar de les seves dones amb molts pocs tràmits, només un certificat de repudi.
És en aquesta societat "de fàcil divorci" a on Jesús proclama: "Està autoritzat legalment, està ben vist... però no és la voluntat de Déu. No és el desig de Déu sobre el matrimoni, la unió entre home i dona".
I la voluntat de Déu ­cal dir-ho amb tota claredat i força­ és la millor proposta per a la realització de cada persona. Jesús ho explicà subratllant que no hi ha res a separar perquè, pel compromís matrimonial, hom deixa de ser un per esdevenir amb l'altre "una sola carn". I la carn unida no es pot esqueixar. Quan passa, hi ha sofriment, ferida, dolor...
Per a nosaltres, en el matrimoni, allò que és important no és el que està permès legalment o socialment acceptat, o el que facin molts, sinó EL QUE DÉU VOL, QUE ÉS EL QUE MÉS ENS CONVÉ.
És possible la fidelitat matrimonial? La majoria de matrimonis ens dieu: "Sí". I quants de vosaltres després de 20, 25, 50, 60... anys ens manifesteu amb la vida que no només és possible, sinó que sou feliços. I certament heu experimentat i viviu "QUE DÉU HA ESTAT I ESTÀ UNINT EL VOSTRE AMOR".

Francesc Pardo i Artigas-Bisbe de Girona