divendres, 28 de desembre de 2012

Els Sants Innocents: la sang vessada pels homes no para de clamar

El Senyor diu a Caín: «Què has fet? Se sent la sang del teu germà clamar a mi des del sòl »(Gn 4, 10). La veu de la sang vessada pels homes no para de clamar, de generació en generació (...). (Joan Pau II - Evangelium vitae).

dilluns, 24 de desembre de 2012

La nit de la llum



Si has de començar en algun moment, per què no ara?
És l'hora de la senzillesa, és el moment del renaixement   i de la infància espiritual.


Feliç Nit de Nadal!

dijous, 20 de desembre de 2012

Moltes històries, un Nadal

Quin és l’origen de les nostres tradicions nadalenques? Per “recuperar el sentit cristià d’aquestes dates” pot ser útil conèixer l’origen de costums com l’arbre o el pessebre.

 

 
Una data: el 25 de desembre

 En un primer moment, durant els segles I i II després de Crist, els cristians no celebraven el naixement de Jesús. Se sabia quan havia mort, a la Pasqua Jueva, però no quan havia nascut. No obstant això, en el segle III trobem els primers testimonis de la celebració de la festa del Naixement de Crist per l'Església, encara clandestina, el dia 25 de desembre.

Com en altres casos, els primers cristians van aprofitar festivitats paganes per celebrar la seva fe. En el cas del Nadal, entorn del 25 de desembre les civilitzacions precristianes celebraven el solstici d’hivern, quan la llum tornava novament i s’acabaven les tenebres. Encara que és una època de fred i de nits llargues, se sap que la vida torna novament a començar.

Per altra banda, els romans celebraven del 17 al 24 de desembre les Saturnalia, unes festes dedicades al déu Saturn. En l’època imperial, a partir dels segles I i II, es va instaurar el 25 de desembre com el dia del naixement del “Sol invicte”, divinitat que era representada per un nounat. Era un dia de festa, ningú treballava, fins i tot els esclaus tenien festa.

Aviat, la ja gran comunitat de cristians romana -que encara vivien en clandestinitat- va aprofitar aquesta data tan celebrada en la societat romana per celebrar el naixement de Jesús, de qui no en coneixien la data.

La difusió de la celebració litúrgica del Nadal va ser ràpida. Després de les persecucions de Dioclecià, el 354, es va fixar oficialment la data del Naixement de Crist. En el segle V pot considerar-se que el Nadal era una festa universal, ja que llavors l'Església no estava dividida.


La Missa del Gall


Al segle V, el Papa Sixt III va introduir a Roma el costum de celebrar durant el Nadal una vigília nocturna, a mitjanit, “mox ut gallus cantaverit” (“quan canta el gall”). La missa tenia lloc a un petit oratori, anomenat “ad praesepium” (“junt al pessebre”), situat darrere l’altar major de la Basílica paleocristiana de Sant Pere.

La celebració Eucarística d’aquesta Nit Santa, comença amb una invitació urgent a l’alegria: “Alegrem-nos tots en el Senyor –diuen els textos de la litúrgia-, perquè el nostre Salvador ha nascut en el món”. El temps litúrgic de Nadal es prolonga fins al diumenge del Baptisme del Senyor, el diumenge que segueix al dia de l'Epifania.
Els pesebres

Un pessebre és la representació domèstica del misteri de la Nativitat de Jesús. El costum va sorgir quan al Nadal de 1223, a Itàlia, sant Francesc d'Assís va celebrar la missa dins una cova a la localitat de Greccio. En ella, després d’haver demanat permís al Papa Honori III, havia instal·lat un pessebre amb una imatge de pedra del Nen Jesús i un bou i un ase vius.

Aquesta representació de Greccio va ser l’inici d’un fenomen extraordinari de difusió del culte de la Nativitat. Des del mateix segle XIII, l’elaboració de pessebres es va difondre per Itàlia. Els frares franciscans van imitar el seu fundador a les esglésies dels convents oberts a Europa. Aquest costum es va propagar arreu d’Europa durant els segles XIV i XV.

A l’actualitat, el pessebrisme té un gran èxit principalment a Itàlia, Espanya i Hispanoamèrica. A França, després de la Revolució Francesa en què van ser prohibides les manifestacions nadalenques, a la zona de Provença van sorgir amb molta força. Fins i tot les comunitats protestants, encara que no facin pessebres a les cases, sí que conserven la tradició de representar “pessebres vivents”, amb nens.

Els regals

La relació Nadal-regal és molt antiga. Des de l'inici, un regal en aquestes dates ha estat una manera de transmetre de manera material a les persones estimades la pròpia alegria pel naixement del fill de Déu.

Fins al segle XIX, no es va generalitzar la idea, naixement de les classes mitjanes, de la burgesia. Reis Mags, Nen Jesús, Santa Claus o Pare Noel, Befana, Olentzero, Caga Tiò… són personatges que, en les dates de Nadal, porten regals als nens. Però molts d’aquests personatges tenen una llarga història.

Reis Mags

La importància dels Reis Mags és principalment religiosa: ells són els protagonistes de l'Epifania, és a dir, de la manifestació de Déu a tots els homes, de tots els pobles de la terra.

Ja havien estat anunciats en l'Antic Testament (el llibre dels Reis i Isaïes) i sant Mateu els descriu com “mags d'Orient”. Que fossin tres i reis, és una tradició que va consolidar-se ràpidament, com demostra Orígens, teòleg del segle II. Probablement es tractava de sacerdots de Babilònia, del culte de Zoroastre, dedicats a l’astrologia.
En el segle V, Lleó Magne fixa en tres el nombre de reis, representant així les tres races humanes: la semítica, representada pel rei jove; la camítica, representada pel rei negre; i la jafètica, representada pel rei més ancià. Al segle XV, amb el descobriment de noves terres, adquireixen els trets definitius.

Al llarg de la història han rebut noms com Magalath, Galgalath i Serakin; Appellicon, Amerin i Damascón; o Ator, Sater i Paratoras. Els noms Melcior, Gaspar i Baltasar apareixen per primera vegada en un pergamí del segle VII.

Les restes dels reis mags, després de ser trobats per Santa Elena a Saba, van viure un agitat trasllat per tot Europa, fins que van reposar finalment a la catedral de Colònia.

Article escrit per M. Narbona, Dr. en Història

dijous, 13 de desembre de 2012

Si vols ser un bon pare, sigues un bon marit


L'últim llibre de Piero Ferruci, "Els nostres mestres els nens" ja ha estat traduït a 11 idiomes. Allà ell diu: "Ha fet falta temps, però al final m'he adonat: la relació amb els meus fills passa a través de la relació amb la meva dona. No puc tenir-hi una bona relació si la meva relació amb ella no és bona.
La conclusió llavors sembla clara: si vols ser un bon pare, sigues un gran marit. Si vols ser una bona mare, sé una gran companya per al teu marit. Això que sembla simple, en la pràctica no ho és. Per què? Ferruci respon en primera persona, amb gran humilitat:
"De vegades he oblidat aquesta realitat. He tingut massa confiança. Sabent que la nostra relació va bé, l'he deixat allà". Abandonada la relació a la seva pròpia sort, aviat apareixen els disgustos, les recriminacions.
"Vaig començar a sentir-me deprimit, alguna cosa no anava . Al cap comprendre el que sabia però no volia admetre. L'ordre de les meves prioritats estava equivocat.
Vaig decidir tornar a Vivien, la meva dona, un marit que no es caigués de son. Després va passar una cosa subtil i sorprenent. Va millorar la relació entre Emilio i Vivien . No és que fos una relació dolenta, però hi havia alguna cosa que no m'agradava. Sovint Emilio era descortès amb ella i parlava amb mi com si Vivien no existís, ignorant com el masclista més endurit. Després ho he entès: Emilio em mostrava quina era la meva  actitud cap a Vivien.. Era jo qui la transformava en una ombra. Per sort em vaig adonar a temps ".
Com mantenir i millorar constantment la relació conjugal? Aquest autor italià és un gran romàntic i creu que la font d'amor per als esposos rau en el record dels seus millors moments.


Pres de Hacer Família

dimecres, 12 de desembre de 2012

El Papa llança el seu primer missatge a Twitter



Estimats amics, m'uneixo a vosaltres amb alegria per mitjà de Twitter. Gràcies per la vostra resposta generosa. Us beneeixo a tots de tot cor ". Ha estat el primer tweet de Benet XVI a través del seu perfil @ pontifex_es a Twitter. Acompanyat de cinc joves com a representants dels cinc continents, el Papa ha llançat el seu primer missatge a la xarxa de microblogging agraint l'interès dels usuaris.

dilluns, 10 de desembre de 2012

"Des del principi es sabia que les cèl•lules mare embrionàries serien indomables i que no servirien per curar"




Avui es farà lliurament del Premi Nobel de Medicina al científic japonès Shinya Yamanaka (Osaka, 1962) per les seves investigacions pioneres amb cèl·lules mare adultes. Juntament amb John B. Gurdon. Reben el Nobel "pel descobriment de que les cèl·lules madures es poden reprogramar per esdevenir pluripotents", és a dir, que l'especialització de les cèl·lules és reversible, obrint així un camp d'aplicacions terapèutiques important.

Natalia López Moratalla, Catedràtica de Bioquímica i Biologia Molecular, explica en aquesta entrevista la importància d'aquest premi i com, davant d'una part de la comunitat científica que apostava per les cèl·lules mare embrionàries, les investigacions de Yamanaka s'han
realitzat exclusivament amb cèl·lules mare d'adult.

10 desembre 2012
Per què és tan important aquest Nobel?
Aquest Nobel suposa una gran aportació a la ciència i un gir en una àrea que havia començat malament: d'una banda, estava molt centrada en qüestions ideològiques respecte a la vida humana i, per una altra es plantejava com una solució-necessitat d'utilitzar els embrions
sobrants de fecundació in vitro per curar greus malalties.

"Yamanaka expressa en alguns dels seus articles que això és un tema científic en què cal deixar fora la ideologia i la política".

Aquest tema tenia al darrere molta ideologia i una gran inversió econòmica, , tot i que des del principi se sabia que les cèl·lules mare embrionàries serien indomables i que no servirien per curar.

I com ha aconseguit Yamanaka tirar endavant el seu projecte, per sobre d'aquestes "pressions"?
Al meu entendre, la clau de l'èxit ha estat no enfrontar-se en discussions amb els que investiguen amb cèl·lules embrionàries. Ell marca una fita que és: racionalitat, coneixements previs i, com a punt de partida, mai utilitzar un embrió ni tampoc òvuls humans per clonar. Entre altres coses, alguna vegada ha declarat que la primera vegada que va veure un embrió va veure a les seves filles. Però no s'enreda en discussions.
Hi ha dos camins per obtenir cèl·lules pluripotencials: destruint embrions de pocs dies, o programant cèl·lules madures cap enrere, Yamanaka preveu que aquest últim és el camí correcte a seguir.

Ha demostrat, una vegada més, que quan es treballa amb rigor científic-amb l'ètica pròpia de la investigació que busca conèixer com són les coses i com funcionen-acaba bé.
La veritat sempre surt a la superfície. Penso que és un cas molt especial i exemplar, tant pel fet de negar-se a que el punt de partida per als seus treballs fos destruir embrions, manipular dones per aconseguir òvuls humans, ha pensat en les conseqüències que  podrien derivar dels seus
experiments, i ha posat tots els mitjans al seu abast perquè no passés.

Des que va començar el seu treball ha estat literalment assetjat pels que desitjaven mantenir la utilitat de les cèl·lules embrionàries (cèl·lules mare pluripotents induïdes). Yamanaka expressa en alguns dels seus articles que això és un tema científic en què cal deixar fora la ideologia i la política. I resol també aquest punt sense cedir en l'ús d'embrions. La racionalitat científica és una font de coneixement. No sé si ell té o no, principis religiosos, el que ha demostrat tenir és rectitud, i no en nom de la religió, sinó en el de l'ètica de la investigació científica.

 

LA CORONA D'ADVENT

 

La corona d'Advent  és un signe molt popular del temps d'Advent, però no és pròpiament un signe litúrgic i, per tant no és obligatòria en els temples.
És costum que en aquesta Corona s'hi posin quatre ciris (que vesteixen més si són de colors diferents).
Aquests ciris es poden encendre successivament en cada un dels quatre diumenges d'abans del Nadal. Ens recorden que Jesús, el Messies que s'acosta, ve com a llum del món per il·luminar les nostres tenebres i desfer les nostres foscors.

L’Advent és temps de preparació pel que ha de venir... Temps per a gaudir-lo dins les comunitats, en família, als nostres cors... El seu significat va més enllà que les absurdes discussions de si Jesús vingué al desembre o al setembre. El significat rau en la importància de que Déu s'apropa a la humanitat com a ésser humà per tal d'acomplir una fita: La redempció del món.
És un temps per a reflexionar, meditar, dejunar... de com la nostra vida està essent d'impacte al nostre voltant i si donem o no valor al fet de que el Redemptor ha vingut.
Feliç temps d'Advent!
 
 
 
 




divendres, 7 de desembre de 2012

La bandera de la Unió Europea està inspirada en la Verge de l'Apocalipsi


La Constitució europea confirma que la bandera europea és blava, amb dotze estrelles col·locades en cercle. Doncs bé: tant els colors, com els símbols, com la seva disposició provenen directament de la devoció mariana: són un signe explícit de devoció a la Mare de Déu.
El cas és realment curiós.
Les estrelles són les del capítol dotze del Apocalipsi: «Un gran senyal aparegué en el cel: una dona vestida de Sol, amb la Lluna sota els seus peus, i una corona de dotze estrelles sobre el seu cap».
La història va començar el 1949, quan a Estrasburg es va instituir el primer «Consell d'Europa», encarregat de «posar les bases d'una desitjada federació del continent». A l'any següent, per justificar amb alguna iniciativa la seva existència, aquest Consell va convocar un concurs d'idees, obert a tots els artistes europeus, per una bandera comuna. En la convocatòria hi va  participar Arsène Heitz, en aquells dies jove i poc conegut dissenyador.
 
 

La medalla de la Miraculosa
Del coll de Heitz, com del de tants altres catòlics, penjava la coneguda com «medalla de la Miraculosa", que es va encunyar després de les visions de santa Caterina Labouré a París, el 1830. Aquesta religiosa va revelar que havia rebut l'encàrrec de la Verge mateixa de fer encunyar i difondre una medalla en la qual estiguessin les dotze estrelles de l'Apocalipsi i la invocació: «Oh Maria, sense pecat concebuda! Pregueu per nosaltres que recorrem a Vós ».

La devoció es va estendre per tot el món catòlic amb molts centenars de milions d'unitats. Portava una, feta de xapa i penjada amb un cordó, santa Bernardette Soubirous quan se li va aparèixer la Mare de Déu per primera vegada, el 11 de febrer de 1858. Doncs bé, Arsène Heitz no era simplement un dels innombrables catòlics que portava aquella medalla sorgida a partir d'unes aparicions, sinó que cultivava una especial veneració per la Immaculada. I per tant, va pensar que faria el seu disseny amb les estrelles col·locades en cercle, com a la Medalla, sobre un fons blau marià.
Per a la seva sorpresa, l'esbós va guanyar el concurs.

                                      

La “Medalla Miraculosa” es tracta d’una medalla ovalada que té a l’anvers una imatge de la Immaculada amb uns raigs de llum que surten de les seves mans. Ella està aixafant el cap d’una serp, que rastreja per sobre de la bola del món. Al voltant d’ella, es llegeixen aquestes paraules: “Oh! Maria sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recorrem a vós “. Al revers de la medalla, hi ha una gran “M”, anagrama de Maria, coronada per una Creu, sota es veuen els dos cors de Jesús i de Maria.

El dia de la Immaculada

Acabaré amb un detall que pot servir de reflexió per algun creient: la sessió solemne durant la qual la bandera es va adoptar es va celebrar el 1955, en un dia que no es va escollir a posta, sinó que va venir determinat per les agendes de els caps d'Estat. Però vet aquí que aquell dia era un 8 de desembre, dia en què l'Església celebra la festa de la Immaculada Concepció, era realitat de fe prefigurada per aquella Medalla que va inspirar la bandera.

Per a molts, per descomptat, una casualitat. Però per altres, potser, el signe discret però precís de «altra» realitat, en la qual té un significat el fet que almenys durant mil anys, fins a la ruptura de la Reforma, precisament Maria fora venerada a tot el Continent com « Reina d'Europa ».

 


dimarts, 4 de desembre de 2012

DVD El Credo: la Fe de l'Església



Properament a la venda. Què és la fe? En què creiem? Aquesta sèrie de 15 impactants vídeos de 5 minuts cada un, amb imatges sorprenents i ràpides entrevistes, irradia llum sobre aquests interrogants. Seguint l'oració del Credo i el Compendi del Catecisme de l'Església Catòlica aquests vídeos ajudaran a descobrir, reviure, aprofundir i transmetre els misteris de la fe. Sorprendran a tot tipus de públic ... Especialment útil per catequistes, professors de religió, sacerdots ... Per a ells s'adjunta un breu mètode amb referències bibliogràfiques. És també una gran ajuda per transmetre la fe en família.

Font: Goya Producciones.

dijous, 29 de novembre de 2012

Any de la fe

El passat 11 d'octubre s’inicià l'Any de la Fe, convocat per Benet XVI. Però, de què es tracta? Què vol el Sant Pare? Què es pot fer? Respostes a les preguntes que sorgeixen a dos mesos de l'inici.


1. Què és l'Any de la Fe?

L'Any de la Fe «és una invitació a una autèntica i renovada conversió al Senyor, únic Salvador del món» (Porta Fidei, 6).

2. Quan s'inicia i acaba?

S’iniciarà l’11 d'octubre de 2012 i acabarà el 24 de novembre de 2013.

3. Per què aquestes dates?

L'11 d'octubre coincideixen dos aniversaris: el 50è aniversari de l'obertura del Concili Vaticà II i el 20è aniversari de la promulgació del Catecisme de l'Església Catòlica.
La clausura, el 24 de novembre, serà la solemnitat de Crist Rei

4. Per què el Papa ha convocat aquest any?

«Mentre que en el passat era possible reconèixer un teixit cultural unitari, àmpliament acceptat en la seva referència al contingut de la fe i als valors inspirats per ella, avui no sembla que sigui ja així en amplis sectors de la societat, a causa d'una profunda crisi de fe que afecta moltes persones». Per això, el Papa convida a una «autèntica i renovada conversió al Senyor, únic Salvador del món».
L'objectiu principal d'aquest any és que cada cristià «pugui redescobrir el camí de la fe per posar a la llum sempre amb més claredat l'alegria i el renovat entusiasme de la trobada amb Crist».

5. Quins mitjans ha assenyalat el Sant Pare?

Com va exposar al Motu proprio «Porta Fidei»: Intensificar la celebració de la fe en la litúrgia, especialment en l'Eucaristia; donar testimoni de la pròpia fe, i redescobrir els continguts de la pròpia fe, exposats principalment en el Catecisme.

6. On tindrà lloc?

Com va dir Benet XVI, l'abast serà universal. «Tindrem l'oportunitat de confessar la fe en el Senyor Ressuscitat en les nostres catedrals i esglésies de tot el món; a casa nostra i amb les nostres famílies, perquè cadascú senti amb força l'exigència de conèixer i transmetre millor a les generacions futures la fe de sempre. En aquest Any, les comunitats religioses, així com les parroquials, i totes les realitats eclesials antigues i noves, trobaran la manera de professar públicament el Credo».

7. On trobar indicacions més precises?
En una nota publicada per la Congregació per a la doctrina de la fe.
Aquí es proposa, per exemple:
  • Encoratjar els pelegrinatges dels fidels a la seu de Pere.
  • Organitzar pelegrinatges, celebracions i reunions en els principals santuaris.
  • Realitzar simposis, congressos i reunions que afavoreixin el coneixement dels continguts de la doctrina de l'Església Catòlica, i mantinguin obert el diàleg entre fe i raó.
  • Llegir o rellegir els principals documents del Concili Vaticà II.
  • Acollir amb més atenció les homilies, catequesis, discursos i altres intervencions del Sant Pare.
  • Promoure transmissions televisives o radiofòniques, pel·lícules i publicacions, fins i tot a nivell popular, accessibles a un públic ampli, sobre el tema de la fe.
  • Donar a conèixer els sants de cada territori, autèntics testimonis de fe.
  • Fomentar l'estima pel patrimoni artístic religiós.
  • Preparar i divulgar material de caràcter apologètic per ajudar els fidels a resoldre els seus dubtes.
  • Esdeveniments catequètics per a joves que transmetin la bellesa de la fe.
  • Acostar-se amb més fe i freqüència al sagrament de la Penitència.
  • Utilitzar a les escoles el compendi del Catecisme de l'Església Catòlica.
  • Organitzar grups de lectura del Catecisme i promoure la seva difusió i venda.

8. Quins documents puc llegir per ara?

9. On puc obtenir més informació?

Visiteu el web http://www.annusfidei.va/

dimarts, 27 de novembre de 2012

Els fins i els mitjans


“Quan predomina la concepció de la tècnica com quelcom absolut, es produeix una confusió entre els fins i els mitjans: l'empresari considera com a únic criteri d'acció el màxim benefici en la producció, el polític, la consolidació del poder, el científic, el resultat dels seus descobriments.

Sota aquesta xarxa de relacions econòmiques, financeres i polítiques persisteixen sovint incomprensions, malestar i injustícia. Mentre els pobres del món continuen trucant a la porta de l'opulència, el món ric corre el risc de no escoltar ja aquests trucs a la seva porta, a causa d'una consciència incapaç de reconèixer el que és humà.”

 

dissabte, 24 de novembre de 2012

Declaració d’e-Cristians davant les eleccions del 25 de novembre


El poble de Catalunya viu una sèrie de crisis acumulades, econòmica i social evidentment, però també demogràfica, educativa, ambiental i política. Una bona part són comuns al món occidental i de manera particular a Europa; altres són específicament nostres per la seva novetat o perquè les registrem amb una especial intensitat.

Davant d’aquesta situació i la proximitat de les eleccions, volem subratllar dues qüestions que considerem decisives:

La primera la de l’acumulació causada per la incapacitat de les institucions i en part també de la pròpia societat per enfocar resolutivament les esmentades crisis. La segona i causa comuna de totes elles, la crisi moral, que significa l’existència d’una gran dificultat per identificar el bé, la justícia i la diferència entre el necessari i el superflu, tant per part de les institucions polítiques com per un gruix considerable de la mateixa societat.

Considerem que les respostes polítiques, al menys fins ara, no han estat a l’alçada de les necessitats, però volem fer avinent a tots, ara que és fàcil la crítica als polítics, que ells no han vingut de París, ni han nascut sota una col, sinó que sorgeixen de la mateixa societat. Alguna, i no petita responsabilitat, tenim també el conjunt dels ciutadans en la deficient situació. Assumir-ho és el pas necessari per transformar-ho.

Cridem a que aquestes eleccions siguin un punt i a part, primer per part de nosaltres, els catalans. Aprofitem-les per reflexionar personalment i, en les nostres comunitats, començant en el si de la mateixa família. Reflexionar sobre si la nostra actitud vers els problemes comuns és la que cal o bé hem negligit en el seu seguiment en la participació generosa a la cerca de respostes i en la valoració d’un criteri propi.

I cridem especialment als partits polítics a reflexionar sobre la seva incapacitat per afrontar les crisis. En lloc de pretendre solucionar-les, les gestionen o les converteixen en arma contra l’adversari. Volem dir que rebutgem a aquells que converteixen les eleccions en una subhasta, encara més en moments de crisi i escassetat, i que no contribueixen a que els ciutadans siguin prou conscients de la relació entre el que paguem a l’Estat i al conjunt de les administracions públiques i el que rebem. És evident que hi ha una escassa consciència de la responsabilitat pròpia en l’ús dels béns i serveis públics, però cal dir que en aquesta responsabilitat els partits polítics i molts dels mitjans de comunicació hi contribueixen amb una pèssima pedagogia.

Demanem que l’endemà de les eleccions tots els partits actuïn moguts pel bé comú i tinguin com a objectiu real les necessitats de les persones concretes, que practiquin l’amistat civil per fer front a la resolució dels problemes des de la màxima concòrdia que els sigui possible.

El poble català serà fort en la mesura que respongui a les seves arrels cristianes, les que li han proporcionat el sistema de valors i de virtuts que li permet regir. I també en la mesura que sigui capaç de mantenir forta i unida a la família. Ella va preservar la continuïtat de la llengua i cultura en els difícils anys 40 i 50 del segle passat, i va mantenir la cohesió social a la dura crisi econòmica de la dècada dels 80 quan l’estat del benestar era molt més feble que ara. Si no recuperem les nostres arrels culturals, si no reforcem la família, i si aquesta no es converteix en l’eix transversal de totes les polítiques, si no apostem per la seva estabilitat, facilitem la seva apertura a la vida i la potenciació de la seva capacitat educativa, la nostra societat no en sortirà mai ben parada d’aquesta dolorosa crisi.

Barcelona, 21 de novembre de 2012

divendres, 23 de novembre de 2012

Sols amb el cònjuge: la importància de compartir aquest temps junts.


Una citació setmanal sols amb el cònjuge enforteix el matrimoni. Aquest consell milers de parelles que l’han comprovat, el reafirma un nou estudi de la Universitat de Virgínia.  Els matrimonis que tenen com a regla d'or, tenir una cita tot sols encara que sigui una vegada a la setmana, millora el matrimoni , i per tant veuen reduït el risc de divorci per la meitat.
No és la primera vegada que  els experts recalquen  la necessitat de convenir entre els matrimonis un temps a soles per  gaudir de la companyia mútua, sense  la pressió de l'horari laboral, les queixes dels nens o els comptes per pagar. Aquest temps és definitiu perquè la relació s’enforteixi i aconsegueixi la vitalitat que tal vegada la rutina ha anat apagant.
Els autors de l'estudi expliquen que les paraules clau són "només amb la parella" (no valen les sortides amb amics, parents o nens) i "compartir", entesa com la qualitat del temps que es prenen els esposos per comunicar-se, per connectar i per gaudir l’un de l'altre, cosa que no és fàcil quan existeixen  ocupacions múltiples.


Pocs minuts fan la diferència
Les cites amb el cònjuge tenen la capacitat d'aconseguir molts beneficis en la relació, els sociòlegs troben que:

 

Milloren la comunicació. Al poder parlar sense la distracció dels nens i el treball, la cita els permet parlar de les coses que importen i els motiven:  els seus somnis, temors, aspiracions...També, si parlen de somnis, poden compartir, cercar objectius comuns. Si parlen de problemes, ho fan de manera constructiva i tranquil · la, proactiva, que és millor que reaccionar per l’instint i amb presses envoltat de nens o aclaparaments . Una millor comunicació és clau de l'èxit matrimonial.
Gaudir de la novetat: Les parelles amb anys de relació tendeixen a "acomodar-se" i a perdre l'emoció. Els estudis demostren que fer junts coses noves (des de muntar a cavall, fer una caminada, passejar per la muntanya,  ballar o veure postes de sol) esborra la rutina, i uneix els cònjuges en un repte compartit, divertit i emocionant.
Millora la relació romàntica i sexual: Les cites afegeixen creativitat i emoció, i en permetre el diàleg, poden ajudar també en aquest camp, animar a provar coses noves, nous ambients, etc .. Tot això enforteix  el matrimoni.
Millora el compromís: Si almenys hi ha un dia destinat per la cita setmanal i s‘assumeix com un compromís inalterable, queda clar que es marca una prioritat, el que reforça la sensació d'unitat i la importància de treballar per la relació. En altres paraules, queda clar per cada cònjuge que  l'altre és una prioritat.
S’alleugereix l’estrès: Sortir a divertir-se en parella, o merament relaxar-se junts, treu l’estrès, i això és bo per al matrimoni, sempre amenaçat per malalties, problemes de diners, conflictes en el treball, entre altres ... permet veure a l'altre sense càrregues d'irritabilitat o cansament o angoixa, i això  ajuda a mantenir l'amor conjugal.
Algunes  recomanacions:
Els experts recomanen que algunes d’aquestes  cites a soles siguin fora de casa per canviar d’ambient  i aconseguir sortir de l'entorn quotidià, doncs és possible que quan un dels dos estigui cansat i ja s’hagi acomodat a casa, el pla tiri enrere. Per això, és millor sortir i tenir una cita amb antelació.
No obstant això, alguns esposos es neguen aquest temps junts perquè diuen no tenir diners per aquest fi, però en realitat per passar-ho bé amb la parella no cal gastar una fortuna. Els bons moments poden viure’s dins de la simplicitat  i la senzillesa, tal com és l'amor. És qüestió de proposar-ho, de "voler voler". Encara que si es decideixen activitats que impliquin diners, això ha de ser pres com una inversió i no com una despesa. S’ha d’invertir en la relació matrimonial, que al final, és la única riquesa i el que veritablement val la pena a la vida.



Fonts: LaFamilia.info.

ForumLibretas.com, la Universitat de Virgínia (projecte de matrimoni)


 

dimecres, 7 de novembre de 2012

Carta d’una mare amb Alzheimer al seu fill

Estimat fill,
Escolta amb atenció el que t’he de dir… El dia que aquesta malaltia s’apoderi totalment de mi i ja no sigui la mateixa, tingues paciència i comprèn-me. Quan vessi menjar sobre la meva brusa i oblidi com lligar-me les sabates, no t’impacientis: recorda les hores que vaig passar ensenyant-te aquestes mateixes coses.
Si en conversar amb tu, repeteixo les mateixes paraules i saps de sobres com acaben, no m’interrompis i escolta. Quan eres petit vaig haver d’explicar-te mil vegades el mateix conte perquè et dormissis.
Quan de vegades em faci les meves necessitats, no t’avergonyeixis ni et sulfuris, perquè ja no puc controlar. Pensa quantes vegades, sent tu un nen, et vaig netejar i et vaig ajudar quan tampoc tu podies controlar. Mai em vaig enfadar. Sempre vaig esperar pacientment al teu costat que acabessis.
No em retreguis que no vulgui banyar-me, ni m’esbronquis per això. Recorda aquells anys que et perseguia per la casa per portar-te al lavabo, i els milers de pretextos que vaig inventar per fer agradable el teu bany.
Quan em vegis inútil i ignorant en totes les coses tecnològiques, et suplico que me les expliquis de manera senzilla. No em fereixis amb el teu somriure burleta. Recorda que vaig ser jo qui et va ensenyar les coses més importants: menjar, vestir, llegir, comportar-te … i com enfrontar-te a la vida tan bé com ho fas. M’alegra pensar que part dels teus triomfs són producte del meu esforç durant anys.
Quan en algun moment arribi a oblidar de què estem parlant, dóna’m temps per recordar-ho. I si no puc, no t’impacientis, potser no era important, i l’únic que volia era estar amb tu i que m’escoltessis.
Quan les meves cames em facin figa per debilitat, dóna’m la mà per recolzar … com jo ho vaig fer amb tu quan vas començar a caminar. Quan algun dia em sentis dir que ja no vull viure, no t’espantis. Algun dia entendràs que només estic demanant afecte, i que de cap manera em sento desgraciada. Per a mi, la teva companyia ha estat sempre el meu millor tresor.
No et sentis trist en veure’m així. Potser ja no entengui les teves paraules, però sempre entendré les teves abraçades, les teves carícies i els teus petons. Dóna’m el teu afecte i la teva paciència, que jo et tornaré gratitud i alegria amb l’immens amor que sempre t’he tingut.
Igual que et vaig acompanyar en l’inici de la teva vida, et demano que m’acompanyis en el terme de la meva. Sempre he volgut el millor per a tu i he passat la meva vida preparant-te el teu camí. Pensa llavors que, després del pas que donaré, no et deixaré sol: vaig a preparar-te un camí molt bonic, en un lloc meravellós … I estaré sempre amb tu.
Et desitjo el millor per a la teva vida. Amb tot el meu cor,
La teva mare.

Extret de Publicidad y cine con valores.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Més de 40 anys de tasca pastoral als Andes peruans

(Això no és d'ara, però exemples així crec que són bons recordar-los)

El bisbe gironí Enric Pèlach explica en un llibre, als seus 88 anys, records de la seva tasca pastoral als Andes peruans. Oferim un fragment.
20 de desembre de 2005
Opus Dei -
El gironí Enric Pèlach, bisbe emèrit d´Abancay (Perú), explica als seus 88 anys la seva «infatigable tasca pastoral» al llibre "Abancay. Un bisbe als Andes peruans". El volum relata els seus viatges apostòlics, la seva tenaç tasca social en benefici dels pobres i desplaçats i el seu treball a favor de les vocacions sacerdotals.

El bisbe emèrit va néixer el 1917 a Girona. Des de la seva infància ja volia ser missioner. Va ingressar al seminari de Girona i va estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma. L´any 1949 va conèixer Sant Josepmaria Escrivá, una trobada decisiva en la seva vida. El 1952 va demanar l´admissió a la Societat Sacerdotal de la Santa Creu. En ser creada la Prelatura Nullius de Yauyos, el 1957, encomanada per la Santa Seu a l’Opus Dei, va ser un dels cinc primers capellans que van arribar al Perú per iniciar la tasca missionera al costat de monsenyor Ignacio de Orbegozo. Fins a 2004 va treballar allà incansablement, primer a Yauyos i des de 1968 com bisbe d´Abancay.

Pèlach assegura que era un «jove que s´imaginava lluny de casa dels seus pares», després un «sacerdot que somiava amb ser missioner» i que «gràcies a Déu i a l´Opus Dei va arribar als Andes del Perú i a Abancay».

Oferim un fragment del seu llibre de records, que ha estat editat en castellà per l’editorial Rialp:

Nadales en quítxua

L'església era a vessar de gent esperant-nos i cantant nadales en quítxua. Ens posem a confessar mitja hora. Jo vaig celebrar l’eucaristia i mossèn Ignacio va seguir confessant fins al final.

Després, mentre preparaven l'esmorzar, ens llancem a dormir una hora en dos llits que ens va deixar un mestre a casa seva. No havia encara casa parroquial a Alis. I ¡vaja si vàrem dormir!... Com nens, durant els seixanta minuts, fins que ens van cridar per dinar amb les autoritats, els mestres i algunes persones més. Era el dia de Nadal i havien preparat conillets d’Índies farcits, nyàmeres, «rocotomu» picant, panotxes de blat de moro tendres, formatge i un bol de menta molt calenta.

Mossèn Ignacio ens va divertir i entusiasmar explicant diverses històries amb gràcia i bon humor. La sobretaula es va allargar fins a mitja tarda, moment en què partim cap a Tomas, el poble següent del nostre programa. Hi havíem d'arribar aprofitant la sendera «carrozable» de la mina de Yauricocha, que segueix el curs del riu, congost avall. El viatge va durar dues hores. Al vespre arribem a Tomas. La gent ens hi esperava. Tenien parat un pessebre monumental al mig del presbiteri. Els ajudem a col·locar-lo a un costat, per a deixar l’altar lliure. Acostumats a no tenir eucaristia pel Nadal, l’havien posat així per cantar i ballar amb folgança davant la imatge del Nen–Déu.

Mentre uns seguien agombolant el pessebre, uns altres van aprofitar per confessar-se. I va començar l’eucaristia. Per ser un poble de pastors, la joventut va interpretar tres danses pastorals bellíssimes durant la missa. La primera, en el moment de l’ofertori, presentant al Nen–Déu anyells petits guarnits amb cintes vermelles i blanques, els colors de la bandera peruana. La segona, molt fina i devota, després de la consagració, com un acte d'adoració al Nen. La tercera, a la cloenda, cantant al Nen i sumant-se ja tot el poble. Era una expressió de religiositat popular d'una senzillesa encantadora i pietosa. Mossèn Ignacio els va felicitar emocionat.

Opus Dei -
L'església ¿sempre tancada?

A l'endemà, 26 de desembre, mossèn Ignacio va celebrar l’eucaristia amb assistència de tot el poble. Jo la celebraria al vespre a Piños, poble on em van demanar “conjurar” una dona i la seva filleta. ¿Què és conjurar? Jo havia de resar perquè se'ls passés un esglai. Resulta que un puma havia entrat de nit al poble. Al puma li va bordar un gosset, que la fera va perseguir fins a atrapar-lo a la cuina amagat sota les faldilles de la mestressa, amb gran esglai d'aquesta i de la seva nena. Els vaig donar la benedicció i es van quedar tranquil·les i felices.

A Carania, el poble següent, ens allotgem a casa de l'alcalde, que era el ferrer del poble, home fort, conversador i simpàtic. La seva dona ens va servir un ric brou d'anyell, en el qual no hi mancaven la carn i les papes. L'alcalde, per la seva banda, ens va preparar el llit: sobre unes taules va posar, per a cadascun, tres cuirs de bona llana d'ovella merina del seu ramat, ¡i què bé hi dormirem!

A l'endemà molt primerenc acudim a l'església. En la gran porta d'entrada, algú havia escrit amb guix:

«Trist és el meu poble
l'església sempre tancada
sense espelmes, sense flors, sempre tancada.
!!!Trist és el meu poble!!!»


Ho vam llegir i ens quedem pensarosos; ho interpretem com un clam dels nostres Andes demanant sacerdots.

A l’eucaristia va participar tot el poble, que no es cansava de cantar nadales, plenes de goig i de respecte. Ens desdejunem i muntem als cavalls. Ens faltava l'etapa final de dotze hores, travessant altra vegada el turó de la Huacha, amb els seus 5.300 metres d'alçada.

divendres, 5 d’octubre de 2012

Nota dels Bisbes de Catalunya davant les eleccions al Parlament

Nota dels Bisbes de Catalunya davant les eleccions al Parlament

Nota dels Bisbes de Catalunya  davant les eleccions al Parlament
El Poble de Catalunya ha estat convocat a elegir els seus representants al Parlament. Aquesta convocatòria d’eleccions democràtiques es fa en un moment particularment delicat, sobretot, per la situació de crisi econòmica greu que travessa la nostra societat, i també per la transcendència de les opcions polítiques per al futur.
L’Església vol continuar servint la societat catalana, com ha fet al llarg dels segles, tot reconeixent els canvis profunds, socials i culturals que s’hi han produït en els últims anys i també els que s’estan produint en aquests darrers mesos. Ho fa tenint present aquelles paraules emblemàtiques amb què s’iniciava la Constitució Gaudium et Spes del Concili Vaticà II, de l’inici del qual en celebrem el 50è. aniversari: «la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells» (G.S. 1).
D’acord amb aquest esperit, el Bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense volem recordar a tots els catòlics i a tots els homes i dones de bona voluntat, que viuen i treballen a Catalunya, la necessitat de respectar en tot moment els principis ètics fonamentals, que han estat expressats pel pensament social de l’Església: la dignitat de tota vida humana, des de la concepció a la seva mort natural; el valor de la democràcia, el diàleg i la voluntat d’acord, com a formes de resolució de conflictes; el deure de tots, especialment els governants, d’afavorir sempre el bé comú com a objectiu prioritari; la importància de la justícia distributiva i de la justícia social per a regular l’economia de mercat; l’atenció solidària als més vulnerables; la defensa dels drets de les persones i dels pobles, i el respecte a les minories, com a base irrenunciable de qualsevol construcció política; el rebuig de tota actitud adreçada a atiar la divisió social o la violència; la promoció de la pau i la fraternitat entre els homes i els pobles.
En un règim democràtic, cada ciutadà ha de poder manifestar les pròpies conviccions i fer camí amb els altres, pensant que «una societat que, en tots els seus nivells, vol positivament estar al servei de l´ésser humà és la que es proposa com a meta prioritària el bé comú, en tant que bé de tots els homes i de tot l´home» (Compendi Doctrina Social de l’Església n. 165).
També volem subratllar que les eleccions democràtiques exigeixen el dret i el deure d’exercir el propi vot, amb llibertat i responsabilitat. Aquests requisits es compleixen només si els ciutadans, a més de gaudir de les condicions externes que assegurin l’absència de coacció, també reben una informació verídica i completa de les diferents opcions polítiques, de manera que puguin fer-se un judici responsable a l’hora de decidir el seu vot. Com ja dèiem fa un any, “avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura.” (“Al servei del nostre poble” 2011, n. 5)
Finalment, cal tenir present el deure dels ciutadans a participar activament en les eleccions legítimes, com a membres responsables de la societat, i així mateix exhortem tots els cristians que intensifiquin la seva pregària per demanar que els futurs esdeveniments polítics afavoreixin el bé comú, la veritat, la justícia i la pau.
Barcelona, 5 d’octubre de 2012


 

dilluns, 24 de setembre de 2012

divendres, 24 d’agost de 2012

L´abat de Montserrat, Josep Maria Soler, creu que el preu humà de l´Eurovegas no compensa

L'abat de Montserrat alerta que podria afavorir la ludopatia, la toxicomania i la prostitució.
 

BARCELONA | AGÈNCIES/DDG L´abat de Montserrat, Josep Maria Soler, va advertir ahir que el "preu humà" que comportaria el projecte Eurovegas "no es pot superposar a cap hipotètic benefici econòmic" i va defensar que cal tornar als valors del treball, l´esforç, l´amor a la terra i el respecte a la persona per sortir de la crisi. "No podem afavorir pràctiques que portin a la degradació de la dignitat de les persones o les aboquin a agredir la seva salut corporal i psicològica", va exposar en un comunicat. "És prou sabut que el món del joc és vidriós, i que sol tenir aparellat el foment de la ludopatia, la difusió de la toxicomania, la presència de la prostitució i, fins i tot, en alguns casos, del tràfic de persones", va alertar.
El religiós va assegurar que només es trobarà una sortida sostenible a la crisi "si aconseguim generar una nova cultura fonamentada en un humanisme que torni a donar a la societat els valors que han sostingut i han fet progressar la dignitat de les persones". "Aquests valors no es troben reflectits en projectes com Eurovegas", va sentenciar Soler en referència a la possible construcció del macrocomplex d´oci. Soler es va preguntar: "Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? A quin preu? La possible creació d´uns llocs de treball, assegura la transparència ètica de tot el que comporta? I, encara, convé afavorir i promoure realitats que, per desgràcia, ja existeixen a casa nostra i de les quals sabem els perills que comporten?"
El pare abat de Montserrat va exposar que hi ha qui preveu que el projecte contribuirà al desenvolupament econòmic i a la creació de llocs de treball directes i indirectes però, d´altra banda, "hi ha qui qüestiona "de manera fonamentada" l´eficàcia "real" d´aquestes previsions". A més, "també hi ha motius d´ordre moral, d´ordre ecològic, polític, ?mediambiental i dubtes sobre la transparència del promotor privat" que qüestionen la construcció del complex.
Per refermar la idea que "el preu humà que comportarà Eurovegas no es pot superposar a cap hipotètic benefici econòmic", Soler va argumentar que "el nostre poble no pot veure exempcions tributàries i legals a favor de propostes de negoci que no dignifiquen les persones i menys encara quan intenta esforçar-se per fer remuntar les pròpies iniciatives empresarials".

divendres, 13 de juliol de 2012

Annie Lobert, ex-prostituta, rescata noies a Las Vegas

Va ser abusada de nena i menyspreada d'adolescent. Va començar com a acompanyant de luxe i ballarina, i després va ser prostituta cara a Las Vegas. El seu xulo la pegava i malgrat tot ella el necessitava. Va buscar omplir la seva vida amb drogues i espiritualitats. Només en la porta de la mort va trobar a Jesús. I va decidir ajudar altres dones.
"Ets preciosa i Jesús t'estima". Amb aquestes paraules, Annie Lobert s'apropa a les prostitutes de Las Vegas. Ella és ex-prostituta, i al costat d'altres ex-prostitutes recorre la nit per rescatar les dones del tràfic sexual.
"Dic això només veure-les perquè necessiten saber que són valuoses, que són belles i que hi ha algú que les estima incondicionalment", explica.
La seva experiència la va impulsar el 2005 a crear Hookers for Jesús, una organització cristiana que lluita contra l'explotació sexual, la pornografia i la indústria del sexe. Va ser "treballadora del sexe" durant 16 anys: primer a Minneapolis, Minnesota, Hawaii i els onze últims, i més traumàtics, a Las Vegas.
Ara la seva missió, tal com ella descriu, "és salvar l'ànima de les dones que venen el seu cos" a la oportunament anomenada  Sin City (Ciutat del Pecat).
Abusada i mai estimada
La història d'autodestrucció d'Annie s'inicia en la seva infància. Va ser víctima d'abusos sexuals amb 8 anys. Ella mateixa reconeix a més que mai es va sentir estimada i que aquesta circumstància va minvar la seva autoestima: "Només pensava en quin Déu estaria enfadat amb mi. Li imaginava amb un enorme martell esperant el moment de aixafar-me amb ell si feia alguna cosa malament ".
Als 18 anys va perdre la virginitat amb un noi que li va trencar el cor. Llavors va despertar el seu costat rebel i es va llançar als braços d'una vida de promiscuïtat i a la "experimentació". Durant unes vacances amb una amiga a Hawaii va vendre per primera vegada el seu cos per diners.
Somniant amb Pretty Woman
En tornar a la seva ciutat, va deixar la feina i es va introduir al món de la prostitució de luxe. Primer es considerava "ballarina exòtica" i "acompanyant de luxe". Després va haver d'acceptar encàrrecs més i més exigents. La seducció dels diners li va fer anar fins a Las Vegas, on va pensar que guanyaria més: "Eren milers de dòlars cada nit, nits fins i tot de més de 10.000. A Las Vegas vaig viure la il · il·lusió del glamour, les festes i els diners. No podia resistir-me a la llum dels casinos i entrar per veure si trobava a algun client molt ric que em rescatés. Totes somiem amb ser Julia Roberts a Pretty Woman ".
Durant els onze anys que va exercir com a prostituta a Las Vegas va omplir la seva vida amb festes, gent famosa, viatges, homes i cars objectes materials però, com diu Annie, "al final perds la teva ànima en tot aquest procés. Viure en el món de les Vegas em va fer fer coses que no hagués fet en qualsevol altra circumstància ".
Violència i drogues i buit interior
La primera vegada que va invocar a Jesucrist va ser quan va estar a punt de ser assassinada pel seu "xulo". A l'assabentar-se que Annie volia deixar la prostitució, la va tancar al maleter del seu cotxe i la va amenaçar amb cremar-la en el desert. El seu xulo la va alliberar però uns mesos després la va segrestar i li va clavar una pallissa al desert.
Aquest no va ser el pitjor dia per Annie: al poc temps va ser diagnosticada de limfoma. No obstant això, no va abandonar la prostitució perquè tenia factures mèdiques de pagar. Sumida en una gran depressió per la mort de diversos familiars propers, la seva malaltia i el creixent desig d'abandonar aquesta vida sense fer-ho, Annie va entrar a l'infern de les drogues: "És increïble, però després de curar-me, vaig començar a consumir drogues. Tenia el cor trencat, cap voluntat de seguir lluitant i patia pel continu abús verbal, físic i sexual que patia essent una prostituta de luxe ".
Xanax, vàlium, cocaïna, alcohol i ludopatia ... Res omplia el seu buit interior i llavors va provar amb diferents formes de "religiositat": wicca, vampirisme, maçoneria, budisme, new age ... tot això li va provocar un desordre per estrès posttraumàtic.
A més, com moltes altres prostitutes, va desenvolupar una addicció o dependència cap al mateix xulo que li pegava. Estava perdudament enamorada, enganxada, cap a la mateixa persona que l’apallissava i venia.
Els estudis amb què treballa la seva associació diu que gairebé 7 de cada 10 dones que treballen en la indústria del sexe pateixen aquest estrès postraumàtic: malaltia, ansietat, depressió, insomnis, malsons, pèrdues de memòria, anorèxia, bulímia, depressió clínica ... tots aquests eren els símptomes d'Annie després d'onze anys treballant en la indústria del sexe a Las Vegas.
Sobreviure a la sobredosi
Una nit de 2003 gairebé va morir per sobredosi: "Sentia un dolor horrible en el meu pit. Estava esperant veure les flames de l'infern i li vaig demanar a Jesús que, si em salvava, li parlaria al món sencer d'Ell I Jesús va venir a rescatar ".
I així ho va fer quan es va recuperar. Annie va començar a usar la seva dolorosa experiència en ajudar a persones explotades sexualment a Las Vegas.
"La meva passió és ajudar a prostitutes, proxenetes, strippers ia qualsevol que s'hagi vist en les xarxes de l'explotació sexual. Vull ajudar-los a veure que hi ha una vida real esperant fora de la indústria del sexe. Si necessiten ajuda per escapar d'aquest estil de vida, aquí estic jo per ajudar, no per jutjar ".
Veritats clares
Al món i als clients els recorda el que no volen pensar: "Les dones no són robots, no gaudeixen dels actes sexuals, ni de l'esclavitud de vendre el seu cos. Tenim sentiments i no els podem eliminar mentre som prostitutes o strippers. Ens fa mal, sagnem, plorem, som germanes, mares, filles, primes, nebodes, nenes petites ".
A les dones atrapades en el negoci els proposa un canvi radical, i per això necessiten a Jesús. Els diu: "Déu t'estima a tu, sí, a tu, a aquesta persona que viu derrotada", els diu. "No deixis que el dimoni et robi l'alegria més temps. Demana a Jesús que entre en el teu cor i observa com pot canviar la vida radicalment. Sabies que Jesús va morir perquè fossis lliure? Vols sortir de la cel · la de la teva ment? Resa aquesta pregària ".
L'oració busca trencar el cercle d'esclavitud en què viu la dona:
"Jesús, crec que ets el Fill de Déu. Vine a viure al meu cor buit. Envia el teu Esperit Sant a omplir amb la teva pau, passió i amor.Canviam completament, de dins a fora. Que pugui caminar en la destinació perfecta que tens per mi. ensenyeu-me a viure la meva nova vida. Obriu-me els ulls a la teva veritat. Trenca les mentides que el dimoni ha posat en la meva ment. En tu confio, Senyor. Gràcies, Jesús. Amén. "
El poder del perdó
I després? Després ve el repte de perdonar una mateixa i perdonar els enemics. Annie ho explica: "Si Jesús podia perdonar-me, no podia perdonar-me jo mateixa també? I em vaig perdonar per totes les coses horribles que havia fet i el jou del lligam i la culpa es va treure de la meva esquena".
També va perdonar al seu macarró, "ia tots els altres que em van ofendre. Prego per la meva xulo cada dia i sé que Déu té un pla gran per a ell. Sentim i seràs lliure!"


ReligionenLibertad. 25 junio 2012