dimecres, 17 d’octubre de 2012

Més de 40 anys de tasca pastoral als Andes peruans

(Això no és d'ara, però exemples així crec que són bons recordar-los)

El bisbe gironí Enric Pèlach explica en un llibre, als seus 88 anys, records de la seva tasca pastoral als Andes peruans. Oferim un fragment.
20 de desembre de 2005
Opus Dei -
El gironí Enric Pèlach, bisbe emèrit d´Abancay (Perú), explica als seus 88 anys la seva «infatigable tasca pastoral» al llibre "Abancay. Un bisbe als Andes peruans". El volum relata els seus viatges apostòlics, la seva tenaç tasca social en benefici dels pobres i desplaçats i el seu treball a favor de les vocacions sacerdotals.

El bisbe emèrit va néixer el 1917 a Girona. Des de la seva infància ja volia ser missioner. Va ingressar al seminari de Girona i va estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma. L´any 1949 va conèixer Sant Josepmaria Escrivá, una trobada decisiva en la seva vida. El 1952 va demanar l´admissió a la Societat Sacerdotal de la Santa Creu. En ser creada la Prelatura Nullius de Yauyos, el 1957, encomanada per la Santa Seu a l’Opus Dei, va ser un dels cinc primers capellans que van arribar al Perú per iniciar la tasca missionera al costat de monsenyor Ignacio de Orbegozo. Fins a 2004 va treballar allà incansablement, primer a Yauyos i des de 1968 com bisbe d´Abancay.

Pèlach assegura que era un «jove que s´imaginava lluny de casa dels seus pares», després un «sacerdot que somiava amb ser missioner» i que «gràcies a Déu i a l´Opus Dei va arribar als Andes del Perú i a Abancay».

Oferim un fragment del seu llibre de records, que ha estat editat en castellà per l’editorial Rialp:

Nadales en quítxua

L'església era a vessar de gent esperant-nos i cantant nadales en quítxua. Ens posem a confessar mitja hora. Jo vaig celebrar l’eucaristia i mossèn Ignacio va seguir confessant fins al final.

Després, mentre preparaven l'esmorzar, ens llancem a dormir una hora en dos llits que ens va deixar un mestre a casa seva. No havia encara casa parroquial a Alis. I ¡vaja si vàrem dormir!... Com nens, durant els seixanta minuts, fins que ens van cridar per dinar amb les autoritats, els mestres i algunes persones més. Era el dia de Nadal i havien preparat conillets d’Índies farcits, nyàmeres, «rocotomu» picant, panotxes de blat de moro tendres, formatge i un bol de menta molt calenta.

Mossèn Ignacio ens va divertir i entusiasmar explicant diverses històries amb gràcia i bon humor. La sobretaula es va allargar fins a mitja tarda, moment en què partim cap a Tomas, el poble següent del nostre programa. Hi havíem d'arribar aprofitant la sendera «carrozable» de la mina de Yauricocha, que segueix el curs del riu, congost avall. El viatge va durar dues hores. Al vespre arribem a Tomas. La gent ens hi esperava. Tenien parat un pessebre monumental al mig del presbiteri. Els ajudem a col·locar-lo a un costat, per a deixar l’altar lliure. Acostumats a no tenir eucaristia pel Nadal, l’havien posat així per cantar i ballar amb folgança davant la imatge del Nen–Déu.

Mentre uns seguien agombolant el pessebre, uns altres van aprofitar per confessar-se. I va començar l’eucaristia. Per ser un poble de pastors, la joventut va interpretar tres danses pastorals bellíssimes durant la missa. La primera, en el moment de l’ofertori, presentant al Nen–Déu anyells petits guarnits amb cintes vermelles i blanques, els colors de la bandera peruana. La segona, molt fina i devota, després de la consagració, com un acte d'adoració al Nen. La tercera, a la cloenda, cantant al Nen i sumant-se ja tot el poble. Era una expressió de religiositat popular d'una senzillesa encantadora i pietosa. Mossèn Ignacio els va felicitar emocionat.

Opus Dei -
L'església ¿sempre tancada?

A l'endemà, 26 de desembre, mossèn Ignacio va celebrar l’eucaristia amb assistència de tot el poble. Jo la celebraria al vespre a Piños, poble on em van demanar “conjurar” una dona i la seva filleta. ¿Què és conjurar? Jo havia de resar perquè se'ls passés un esglai. Resulta que un puma havia entrat de nit al poble. Al puma li va bordar un gosset, que la fera va perseguir fins a atrapar-lo a la cuina amagat sota les faldilles de la mestressa, amb gran esglai d'aquesta i de la seva nena. Els vaig donar la benedicció i es van quedar tranquil·les i felices.

A Carania, el poble següent, ens allotgem a casa de l'alcalde, que era el ferrer del poble, home fort, conversador i simpàtic. La seva dona ens va servir un ric brou d'anyell, en el qual no hi mancaven la carn i les papes. L'alcalde, per la seva banda, ens va preparar el llit: sobre unes taules va posar, per a cadascun, tres cuirs de bona llana d'ovella merina del seu ramat, ¡i què bé hi dormirem!

A l'endemà molt primerenc acudim a l'església. En la gran porta d'entrada, algú havia escrit amb guix:

«Trist és el meu poble
l'església sempre tancada
sense espelmes, sense flors, sempre tancada.
!!!Trist és el meu poble!!!»


Ho vam llegir i ens quedem pensarosos; ho interpretem com un clam dels nostres Andes demanant sacerdots.

A l’eucaristia va participar tot el poble, que no es cansava de cantar nadales, plenes de goig i de respecte. Ens desdejunem i muntem als cavalls. Ens faltava l'etapa final de dotze hores, travessant altra vegada el turó de la Huacha, amb els seus 5.300 metres d'alçada.

divendres, 5 d’octubre de 2012

Nota dels Bisbes de Catalunya davant les eleccions al Parlament

Nota dels Bisbes de Catalunya davant les eleccions al Parlament

Nota dels Bisbes de Catalunya  davant les eleccions al Parlament
El Poble de Catalunya ha estat convocat a elegir els seus representants al Parlament. Aquesta convocatòria d’eleccions democràtiques es fa en un moment particularment delicat, sobretot, per la situació de crisi econòmica greu que travessa la nostra societat, i també per la transcendència de les opcions polítiques per al futur.
L’Església vol continuar servint la societat catalana, com ha fet al llarg dels segles, tot reconeixent els canvis profunds, socials i culturals que s’hi han produït en els últims anys i també els que s’estan produint en aquests darrers mesos. Ho fa tenint present aquelles paraules emblemàtiques amb què s’iniciava la Constitució Gaudium et Spes del Concili Vaticà II, de l’inici del qual en celebrem el 50è. aniversari: «la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes contemporanis, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen, són també la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no trobi ressò en el cor d’ells» (G.S. 1).
D’acord amb aquest esperit, el Bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense volem recordar a tots els catòlics i a tots els homes i dones de bona voluntat, que viuen i treballen a Catalunya, la necessitat de respectar en tot moment els principis ètics fonamentals, que han estat expressats pel pensament social de l’Església: la dignitat de tota vida humana, des de la concepció a la seva mort natural; el valor de la democràcia, el diàleg i la voluntat d’acord, com a formes de resolució de conflictes; el deure de tots, especialment els governants, d’afavorir sempre el bé comú com a objectiu prioritari; la importància de la justícia distributiva i de la justícia social per a regular l’economia de mercat; l’atenció solidària als més vulnerables; la defensa dels drets de les persones i dels pobles, i el respecte a les minories, com a base irrenunciable de qualsevol construcció política; el rebuig de tota actitud adreçada a atiar la divisió social o la violència; la promoció de la pau i la fraternitat entre els homes i els pobles.
En un règim democràtic, cada ciutadà ha de poder manifestar les pròpies conviccions i fer camí amb els altres, pensant que «una societat que, en tots els seus nivells, vol positivament estar al servei de l´ésser humà és la que es proposa com a meta prioritària el bé comú, en tant que bé de tots els homes i de tot l´home» (Compendi Doctrina Social de l’Església n. 165).
També volem subratllar que les eleccions democràtiques exigeixen el dret i el deure d’exercir el propi vot, amb llibertat i responsabilitat. Aquests requisits es compleixen només si els ciutadans, a més de gaudir de les condicions externes que assegurin l’absència de coacció, també reben una informació verídica i completa de les diferents opcions polítiques, de manera que puguin fer-se un judici responsable a l’hora de decidir el seu vot. Com ja dèiem fa un any, “avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat. El futur de la societat catalana està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura.” (“Al servei del nostre poble” 2011, n. 5)
Finalment, cal tenir present el deure dels ciutadans a participar activament en les eleccions legítimes, com a membres responsables de la societat, i així mateix exhortem tots els cristians que intensifiquin la seva pregària per demanar que els futurs esdeveniments polítics afavoreixin el bé comú, la veritat, la justícia i la pau.
Barcelona, 5 d’octubre de 2012