dilluns, 3 de juny de 2013

DEDICAT A PARES I EDUCADORS


Tracta de no centrar-te en les notes del teu fill amb comentaris de tipus: "Vaja, un excel·lent! Què  intel·ligent ets! "

En canvi, digues alguna cosa com: "Escolta, has treballat molt en aquest projecte. M'he adonat de tot el temps que li has dedicat. Segur que estàs molt orgullós dels resultats! "

Això reforça les seves habilitats d'estudi i el seu esforç, més que el resultat final.


“Tots els estudiants poden arribar a ser els millors del món. Si deixem de posar l'accent en les notes (el resultat) i el posem en l'esforç (el procés), augmentarà la seva motivació i aprendrà més”.

dijous, 23 de maig de 2013

SOBRE LA PÍNDOLA

Segons els darrers sondejos, una de cada quatre gironines que demana la píndola de l’endemà, repeteix. Un 35,3 % de les noies que consumeixen aquest fàrmac té entre 15 i 19 anys, fet que indica que es tracta d’un fàrmac molt utilitzat entre menors d’edat. Com s’explica?
La primera reflexió apunta a que manquen programes d’educació sexual. S’ha repetit sovint: sobra informació, manquen educació i reflexió. ¿Pot deixar-nos tranquils la xerrada feta a classe on s’expliquen els òrgans reproductors i la seva fisiologia, i es fa un repàs exhaustiu sobre els mètodes de prevenció dels embarassos no desitjats?. Es deixa prou clar que la píndola de l’endemà no està inclosa dins aquests mètodes? S’expliquen amb detall els efectes que té aquesta píndola sobre l’equilibri hormonal de la noia?.
La segona reflexió és sobre el paper de la família. Sembla com si, darrerament, s’hagi potenciat la idea de que són els estaments públics els qui tenen cura d’aquesta informació (si us plau, no en diguem educació) sexual. On queda la família? Sembla que es doni per suposat que els pares són analfabets o retrògrads per enfocar a casa el tema de la sexualitat dels fills. Però cap poder públic, en un estat de dret, té facultats per usurpar als pares la capacitat i la responsabilitat de educar els seus fills.
I la tercera reflexió apunta sobre el paper dels medis. ¿Com gosem lamentar-nos del fracàs dels nostres programes de prevenció quan des de la televisió pública es banalitza la sexualitat?
S’ha començat la casa pel teulat i fallen els fonaments; uns fonaments. Tot programa d’educació sexual que vulgui ser eficaç haurà de començar per una atenció directa cap els pares a fi reconèixer la seva funció educativa i oferir-los els continguts bàsics que els encoratgessin a ser educadors integrals dels seus fills.
Més fonaments: no hi pot haver programa d’educació sexual que no comenci per l’educació dels valors fonamentals que integren la vida humana i, de manera especial, el respecte cap el propi cos i cap el cos de l’altre, i la responsabilitat que tota actuació afectiva suposa, més enllà dels impulsos.
Quan la sexualitat es desvincula de l’estructura de la personalitat, comencen els problemes. I, tractant-se d’adolescents, els problemes poden ser molt greus. La utilització de la píndola postcoital com a mètode anticonceptiu suposa una agressió cap el cos de la noia que la pren i una deformació en la concepció de la sexualitat. Els possibles beneficis queden greument qüestionats per aquests efectes secundaris greus.
 
Dr Josep Cornellà

Un consell: No jutgis


  Un noi de 24 anys veient a través de la finestra de l'autobús va cridar: "Pare, mira els arbres com van corrent darrere!" El Pare va somriure i una parella de joves asseguts a prop, miren al jove de 24 anys amb conducta infantil i murmuren que ja era gran com per cridar dient això de sobte. Una altra vegada va exclamar: "¡Pare, mira els núvols estan corrent amb nosaltres!"
La parella no va poder resistir i li va dir a l'ancià: Per què no portes al teu fill a un bon metge? L'ancià va somriure i va dir: ja ho vaig fer i tot just tornem de l'hospital, el meu fill era cec de naixement, i avui per primera vegada pot veure gràcies a Déu. La parella de joves van voler empassar-se el que havien dit ...
Cada persona al planeta té una història. No jutgis a la gent abans que realment els coneguis. La veritat pot sorprendre't.

dimecres, 22 de maig de 2013

Deixa les passarel•les per Déu


El somni de la seva vida: model de Victoria 's Secret

Kylie Bisutti va aconseguir el seu "gran somni" el 2009 en incorporar a l'elenc de models de Victoria 's Secret. Però acaba de renunciar-hi-encara que no al món de la passarel·la perquè considera contrari a les seves conviccions cristianes seguir exhibint el seu cos en catàlegs de llenceria.

Recent casada als seus 23 anys, Kylie considera que el primer és el seu matrimoni: "El meu cos només ha de ser per al meu marit. Això és una cosa sagrada. Vull que el meu matrimoni sigui sagrat, perquè els índexs de divorci als Estats Units són altíssims i vull fer tot el possible perquè el meu matrimoni sigui especial ".

"Victoria 's Secret era el meu major objectiu a la vida, és el que sempre vaig perseguir en la meva carrera", va declarar: "I em va agradar mentre hi vaig ser. Però com més em convertia en model de llenceria-i mostrar llenceria no és anar vestit - vaig començar a sentir-me cada vegada més incòmoda a causa de la meva fe. Sóc cristiana, estic llegint més la Bíblia i cada vegada em convenç més. Però aquesta és una indústria molt temptadora, he caigut en massa coses en què no hauria volgut caure ".

dissabte, 11 de maig de 2013

Maneres intel·ligents de viure

La formació moral d’un individu passa per descobrir que fer el bé no només compensa sinó que, a més a més, és més divertit. Edificar la vida sobre uns valors sòlids, obrir-se a Déu i els altres, ser educat i respectuós, portar una vida saludable i mantenir l’optimisme… són, sens dubte, les maneres més intel·ligents de viure. Els Maccabeats han trobat una manera intel·ligent de dir-ho parodiant la cançó ”Dumb Ways to Die” de Tangerine Kitty. Aquest grup de música hebreu, que transmet els valors del judaisme fent versions frikis de cançons conegudes, han convertit una nihilista gamberrada musical en un divertit cant a la vida… Genial.


 
 
M'ha agradat molt i ho he copiat !!! Espero que l'autor em perdoni...

dimecres, 1 de maig de 2013

May Feelings VI

 
Hi ha moltes maneres de canviar el món. Et proposo una molt senzilla i eficaç ...
 

dimarts, 9 d’abril de 2013

Una assignatura apassionant !!!

La Conferència Episcopal Espanyola, ha llançat el "Una assignatura apassionant"
       Està dirigida als joves, perquè descobreixin la religió a l'escola com una "assignatura apassionant". A més del vídeo s'han enviat també cartells a les diòcesis.

       En quatre minuts, presenta a un professor de religió durant el primer dia de classe. Els alumnes, al principi indiferents, acaben prestant atenció al que el professor els explica.


dijous, 4 d’abril de 2013

"Si Déu no perdonés tant, el món no existiria"

Misericòrdia és una paraula molt repetida aquest dies pel Sant Pare Francesc també en l’àngelus de diumenge 17 de març.

"No oblideu això: el Senyor mai no es cansa de perdonar. Heu pensat en la paciència de Déu amb cadascú?". El papa Francesc ho deia a les prop de 200.000 persones que havien viatjat d’arreu d’Itàlia durant la nit i, els dies anteriors, des de molts països del món, per poder viure aquest primer àngelus amb el nou papa. Per a tots, un esdeveniment històric.

Va durar 15 minuts: "Si Déu no perdonés tant, el món no existiria", va afirmar el sant pare. I des de la plaça, des de la via de la Conciliazione, des dels carrers veïns, no s’escoltava ni un espetec. El Romà Pontífex, Francesc, parlava en italià. "M'agrada, el meu papa", deia amb la seva mitja llengua en Francesc, de 3 anys, a coll del seu pare.

"Estic content que aquesta trobada amb vosaltres sigui en diumenge; aquest és un dia perquè nosaltres els cristians ens saludem, parlem, com ho estem fent aquí, ara, en aquesta plaça gran, que gràcies a les mides, té les dimensions del món".

La trobada portava dies preparant-se. A través dels mitjans -sobretot la televisió i la ràdio- molts tenien ja una idea de qui era el nou papa. "El vaig veure a la televisió i em va commoure... per la seva humilitat... És un dels nostres", comentava l’Angèlica, de 30 anys, que s'havia aixecat a les 6 del matí per arribar a Sant Pere.


 
El Sant Pare ha volgut comentar l'Evangeli del dia, els passatges que narren l'episodi de la dona adúltera. "El rostre de Déu és el d'un pare misericordiós que té sempre paciència (...). No es cansa de perdonar si sabem retornar a Ell amb el cor contrit. Gran és la misericòrdia del Senyor". Afirmacions contundents per part del nou papa que ell combina amb comentaris espontanis, fets al marge, plens de bon humor.

17 de març de 2013
Vatican Information Service

dilluns, 25 de febrer de 2013

#GraciasBenedicto

"Hem viscut una aventura junts". Així es va dirigir Benet XVI als joves de la JMJ després de la forta tempesta que va caure a la Vetlla de pregària. Com una gran aventura hem viscut seu pontificat, pel que li donem gràcies amb aquest senzill homenatge.

dilluns, 18 de febrer de 2013

Els joves i la diversió: oci i temps lliure

Els fills adolescents reclamen amb gran força unes quotes de llibertat que de vegades no són capaços de manejar amb equilibri. Les sortides nocturnes, les festes o les compres poden ser motius de discussió. En aquest article s'aborda el tema des d'una perspectiva cristiana.

 
De vegades, l'entesa entre pares i fills adolescents no és fàcil. El problema és antic, tot i que ara potser es planteja amb més freqüència o de forma més aguda, per la ràpida evolució que caracteritza la societat actual. De vegades, el problema apareix en abordar l'ús del temps lliure durant els caps de setmana i en horaris nocturns.



L'ACTITUD DELS PARES
Les diversions nocturnes preocupen cada cop més molts pares. És el temps preferit pels joves per al descans i la diversió, constitueix un negoci que ofereix múltiples possibilitats -de vegades, no exemptes de riscos per a la salut- i mou molts diners. Força pares coincideixen que és difícil mantenir la pau i la disciplina a casa en tractar aquest tema: les discussions per l'horari de les sortides del cap de setmana poden degenerar en lluita, i no és fàcil trobar arguments convincents per mantenir una hora raonable de tornada a casa; com a conseqüència, l'autoritat paterna pot afeblir-se. Davant d’aquest panorama, alguns pares cerquen augmentar el control sobre els fills, però no triguen a comprovar que aquesta no és la solució. Controlar no és educar.

Els fills, en arribar a l'adolescència, reclamen amb gran força unes quotes de llibertat que de vegades no són capaços de manejar amb equilibri. Això no vol dir que calgui privar-los de l'autonomia que els correspon; es tracta d'una cosa més difícil: cal ensenyar-los a administrar la llibertat responsablement, que aprenguin a donar raó d’allò que fan. Només llavors seran capaços d'aconseguir un eixamplament de mires que els permeti aspirar a objectius més alts que la mera diversió. Per això precisament, educar els fills en llibertat significa que els pares de vegades han d'establir límits als fills i impedir amb fermesa que els sobrepassin. Els joves aprenen a viure en societat i a ser veritablement lliures, aprenent el sentit d'aquestes regles, i explicant clarament que hi ha punts -deures- "no negociables".


És possible i no ha de sorprendre que sorgeixin conflictes d'obediència en uns anys en què es forma de manera especial el caràcter i la voluntat, i es consolida la pròpia personalitat. A un pare portuguès que explicava una dificultat d'aquest tipus amb un dels seus fills, sant Josepmaria li va contestar: Siguem sincers: qui no hagi donat guerra als pares -repeteixo, i el mateix dic a les dones- que aixequi la mà; qui s'atreveix a fer-ho? És just que els teus fills també et facin patir una mica. En tot cas, és important de fer-los entendre que els drets que tantes vegades reivindiquen -justament, d'altra banda, en molts casos-, van precedits i acompanyats del compliment dels deures que els corresponen.

 
CONVERSAR, COMPRENDRE I ENSENYAR
 
Quan s'ha cultivat la confiança amb els fills des de la infantessa, el diàleg amb ells surt natural.
L'educació dels joves, principalment pel que fa a la diversió, requereix temps, atenció, parlar amb ells. En el diàleg, obert i sincer, afectuós i intel·ligent, l'ànima descobreix la veritat de si mateixa. Es podria dir que la persona humana es "constitueix" mitjançant el diàleg; també per això, la família és el lloc privilegiat on l'home aprèn a relacionar-se amb els altres i a comprendre’s a ell mateix. S’hi experimenta què significa estimar i ser estimat, i aquest ambient genera confiança. I la confiança és el clima on s'aprèn a estimar, a ser lliure, és a dir, respectar la llibertat de l'altre i valorar el caràcter positiu de les obligacions que es tenen respecte dels altres. Sense confiança, la llibertat creix raquítica.

Aquest ambient de serenitat permet que els pares puguin parlar amb els fills d'una manera oberta sobre la manera com utilitzen el temps lliure, mantenint sempre un to d'interès veritable, eludint la confrontació, o el crear situacions incòmodes davant la resta de la família. Evitaran així abandonar-se a la retòrica del "sermó" -que resulta poc eficaç-, o una mena d'interrogatori -habitualment desagradable-, alhora que conreen «els criteris de judici, els valors determinants, els punts d'interès, les línies de pensament, les fonts inspiradores i els models de vida»
, que permeten fundar una vida plena. No mancaran ocasions que permetin reforçar les bones conductes, i a poc a poc coneixeran en quins ambients es mou cada un dels fills, i com són els amics.

Quan s'ha conreat la confiança amb els fills des de la infantessa, el diàleg amb ells surt natural. L'ambient familiar convida a entaular-lo, fins i tot quan no hi hagi acord sobre algunes qüestions, i resulta normal que el pare o la mare es preocupi per les coses del fill o de la filla. És oportú recordar les paraules de sant Josepmaria: dedicar un temps a la família és el millor negoci. Temps quantitatiu, fet de presència, aprofitant -per exemple- els àpats, i temps qualitatiu, interior, fet de moments d'intimitat, que ajuden a crear harmonia entre els components de la llar. Donar temps als fills des de petits facilita, en l'adolescència, mantenir converses de certa profunditat.

Sens dubte, és preferible anticipar dos anys les solucions que voler resoldre els problemes un dia després: si s'han educat les virtuts dels fills des de petits, si aquests han experimentat la proximitat dels pares, és més senzill ajudar-los quan es presenten els reptes de l'adolescència. No obstant això, no manquen pares que pensen que "no han arribat a temps". Amb independència de les causes, no assoleixen proposar un diàleg constructiu o que els fills acceptin certes normes. I si això succeís i caigués en el desànim? És el moment de recordar que la tasca d’ésser pares no té data de caducitat, i convèncer-se que cap paraula, gest d'afecte o esforç, orientat a aquesta finalitat -l'educació dels fills-, caurà en sac foradat. Tots -pares i fills- volem i necessitem segones, terceres i més oportunitats. Es podria dir que la paciència és un dret i un deure de cada membre de la família: que els altres tinguin paciència amb els defectes d'un, que un tingui paciència amb els dels altres.

Per introduir en la família una cultura inspirada per la fe no n'hi ha prou, però, amb el diàleg. És també important dedicar temps a la vida de família, planificant activitats que es poden fer junts durant els caps de setmana i les vacances.

De vegades es tractarà, per exemple, de practicar algun esport amb els fills; d’altres, d'organitzar excursions i festes amb altres famílies, o d'implicar-se en activitats -culturals, esportives, artístiques, de voluntariat- organitzades per centres de formació, com són els clubs juvenils. No es tracta de donar-los tot resolt, sinó de fomentar la iniciativa dels fills, tenint en compte les seves preferències.

CURTS DE DINERS

Passejar per un centre comercial, comprar alguna peça de moda, sopar en un restaurant de menjar ràpid i anar al cinema és un itinerari d'activitats molt habitual entre els joves d'avui. L'oferta d'oci està dominada actualment per la lògica del consum. Si aquesta manera de divertir-se esdevé habitual, és fàcil que fomenti hàbits individualistes, passius, poc participatius i gens solidaris. Les indústries de la diversió i el descans corren el perill de limitar la llibertat individual i deshumanitzar les persones, mitjançant «manifestacions degradants i la vulgar manipulació de la sexualitat avui tan preponderant»
. En realitat, aquest fenomen és totalment contrari a l'essència de l'oci, que és precisament un temps alliberador i enriquidor per a la persona.Resulta molt aconsellable no donar als fills molts mitjans econòmics, ensenyant-los el valor dels diners i a guanyar-lo per si mateixos. Avui dia, és relativament fàcil que els joves treballin, si més no part de les seves vacances. Convé animar-los que ho facin, però no només per guanyar diners per a les seves diversions, sinó també per poder contribuir a les necessitats de la família o ajudar els altres.

Cal no oblidar que en moltíssims joves bateguen amb força ideals pels quals són capaços d'entusiasmar-se. Tenir amics és ser generós, compartir. Els joves es bolquen amb les amistats i moltes vegades no han tingut ocasió de descobrir que Jesús és el Gran Amic. El beat Joan Pau II al final de la XV Jornada Mundial de la Joventut va explicar: «Ell ens estima cadascun de nosaltres d'una manera personal i única en la vida concreta de cada dia: en la família, entre els amics, en l’estudi i en la feina, en el descans i en la diversió». I afegia que la nostra societat consumista i hedonista té necessitat urgent d'un testimoni de disponibilitat i sacrifici pels altres: «D'això necessiten més que mai els joves, temptats sovint pels miratges d'una vida fàcil i còmoda, per la droga i l’hedonisme, que menen després a l'espiral de la desesperació, del sense sentit, de la violencia»


Formar els fills en l'oci i el temps lliure pot ésser un veritable repte per als pares, una tasca exigent que, com totes les tasques fetes per amor, és preciosa. Potser, en determinats moments, a alguns pares els pot semblar que la situació els supera. Paga la pena recordar aleshores que tots els esforços realitzats en aquesta direcció -la formació dels fills- no només redunden en el bé dels fills, sinó que a més agraden a Déu. L'educació forma part de la tasca que el Senyor ha confiat als pares, i ningú no pot substituir-los.
Benet XVI explicava que, en el seu ambient familiar, els pares, pel sacerdoci comú de tots els batejats, poden exercir «la càrrega sacerdotal de pastors i guies quan formen cristianament els fills» Paga la pena afrontar sempre aquesta tasca amb valentia i amb un optimisme ple 'esperança.

 
 
J. Nubiola, J.M. Martín

Dia Internacional del Síndrome d'Asperger


 

Avui, 18 de febrer, Dia Internacional del Síndrome d'Asperger.

dilluns, 11 de febrer de 2013

Benet XVI ha anunciat que el 28 de febrer deixarà el pontificat

"Per l'edat avançada ja no tinc forces per exercir adequadament el ministeri de sant Pere": el text íntegre de la renúncia del Papa.

Benet XVI ha anunciat que el 28 de febrer deixarà el pontificat.
 

 

dimecres, 6 de febrer de 2013

Un regal molt especial



Tenir un fill especial, és convertir-se en algú especial, en Mare especial o Pare especial, i veure les coses amb una altra perspectiva. És veure en cada assoliment, en cada etapa complerta l'èxit, però un èxit encara més gran que el que una altra persona regular pot obtenir.

Aquest regal d'amor que Déu ens envia, és l'oportunitat meravellosa de tenir una vida especial ... de veure cada cosa d'una altra manera, d'estendre la mà a un altre, i de parlar en un idioma diferent que només altres pares de nens especials comprendran.

És un viatge, i com a viatge a vegades alegre, a vegades estressant, a vegades vols baixar del tren, a vegades experimentes por, però en cada recorregut, en cada etapa, anem creixent com a persones, com a pares, i fem d'això tot un experiència de vida ...

Espero, que vegis als ulls del teu fill especial, aquest repte, aquest viatge, aquestes lliçons per aprendre, ja que des que reps a aquest bell regal, la teva vida canvia ... i com canvia! ... i aprenguis la lliçó més valuosa de totes:
 


"Estimar incondicionalment"


dissabte, 26 de gener de 2013

Espera’m en el cel


Jo tenia 17 anys i ell 21. Ens vam conèixer a l'autobús que anava a la facultat de Físiques, a la Complutense, fa ja tant de temps ... Vam haver d'esperar sis anys fins que vam poder casar-nos però ho vam fer, i vam tenir quatre fills. Eren temps nous, temps de canvi i d'alegria, mentre vèiem créixer els nostres infants i esdevenir bons professionals. Es van anar casant i marxant i nosaltres vam tornar a estar sols, com al principi de la nostra vida junts. Ens les prometíem molt felices, després de l'esforç de la criança, podríem per fi dedicar tot el temps l'un a l'altre. I ens jubilem. Anàvem a viatjar, a dedicar-nos a les activitats culturals que tant ens agradaven, a passejar pels bells parcs de Madrid, a veure més als nostres amics.
Llavors, va aparèixer el gran cop que va tallar la nostra alegria, que va aixafar tota esperança; et van diagnosticar Alzheimer. Al principi, no m'ho podia creure, estava convençuda que s'havien equivocat. Era veritat que et passaven coses rares, que no recordaves tot, que no et sortien les paraules, que estaves tan irritable que aconseguies espantar algunes vegades. Però Alzheimer ... això són paraules majors.
La malaltia va anar avançant i tot es posava pitjor. Ja no era que t'oblidaves d'allò més corrent, és que no em coneixies ni a mi ni als nois. Ja no podia compartir amb tu les petites coses de la vida, havia perdut el meu company, el meu amant. I vam perdre també als nostres amics, que deien: "no el vull veure, que em fa molta pena". Només vaig poder comptar amb l'ajuda dels meus fills, però parcialment, perquè ja tenien les seves pròpies vides i anaven arribant els seus propis nens.
Després de dotze anys de lluita i de penes, encara que també d'algunes alegries i petites victòries personals, te’n vas definitivament del meu costat. Jo creia que em quedaria tranquil · la amb el teva marxa, després d'haver realitzat la meva tasca de cuidadora de manera més que satisfactòria. Però no, et trobo tant a faltar que crec que em vaig a trencar. Entro a la teva habitació i crec veure't encara al llit, esperant una carícia, amb el somriure que sempre em dedicaves, a falta de paraules. Et vull al meu costat, encara que sigui malalt. Sóc conscient que aquesta intensa necessitat de tu s'anirà diluint amb el temps i més endavant ho podré suportar millor però mai t'oblidaré, sempre estaràs en el meu cor i el nostre amor perdurarà més enllà de la mort. Espera’m en el cel, estimat meu. Et trobaré.

Eulàlia Gutiérrez (Concurs Explica'ns la teva història)