dissabte, 26 de gener de 2013

Espera’m en el cel


Jo tenia 17 anys i ell 21. Ens vam conèixer a l'autobús que anava a la facultat de Físiques, a la Complutense, fa ja tant de temps ... Vam haver d'esperar sis anys fins que vam poder casar-nos però ho vam fer, i vam tenir quatre fills. Eren temps nous, temps de canvi i d'alegria, mentre vèiem créixer els nostres infants i esdevenir bons professionals. Es van anar casant i marxant i nosaltres vam tornar a estar sols, com al principi de la nostra vida junts. Ens les prometíem molt felices, després de l'esforç de la criança, podríem per fi dedicar tot el temps l'un a l'altre. I ens jubilem. Anàvem a viatjar, a dedicar-nos a les activitats culturals que tant ens agradaven, a passejar pels bells parcs de Madrid, a veure més als nostres amics.
Llavors, va aparèixer el gran cop que va tallar la nostra alegria, que va aixafar tota esperança; et van diagnosticar Alzheimer. Al principi, no m'ho podia creure, estava convençuda que s'havien equivocat. Era veritat que et passaven coses rares, que no recordaves tot, que no et sortien les paraules, que estaves tan irritable que aconseguies espantar algunes vegades. Però Alzheimer ... això són paraules majors.
La malaltia va anar avançant i tot es posava pitjor. Ja no era que t'oblidaves d'allò més corrent, és que no em coneixies ni a mi ni als nois. Ja no podia compartir amb tu les petites coses de la vida, havia perdut el meu company, el meu amant. I vam perdre també als nostres amics, que deien: "no el vull veure, que em fa molta pena". Només vaig poder comptar amb l'ajuda dels meus fills, però parcialment, perquè ja tenien les seves pròpies vides i anaven arribant els seus propis nens.
Després de dotze anys de lluita i de penes, encara que també d'algunes alegries i petites victòries personals, te’n vas definitivament del meu costat. Jo creia que em quedaria tranquil · la amb el teva marxa, després d'haver realitzat la meva tasca de cuidadora de manera més que satisfactòria. Però no, et trobo tant a faltar que crec que em vaig a trencar. Entro a la teva habitació i crec veure't encara al llit, esperant una carícia, amb el somriure que sempre em dedicaves, a falta de paraules. Et vull al meu costat, encara que sigui malalt. Sóc conscient que aquesta intensa necessitat de tu s'anirà diluint amb el temps i més endavant ho podré suportar millor però mai t'oblidaré, sempre estaràs en el meu cor i el nostre amor perdurarà més enllà de la mort. Espera’m en el cel, estimat meu. Et trobaré.

Eulàlia Gutiérrez (Concurs Explica'ns la teva història)