«Despacito»?, no, gràcies!

Últimament, coses de la vida, escric molt de tant en tant, però crec que aquest article  publicat al diari de Girona es mereix un bon aplaudiment.

Es la cançó de l'any, número 1 a mig món. El seu vídeo ja és el més visitat de la història de YouTube. Als llocs on actua el seu cantant hi van milers de joves. També l'han convidat al festival que promou i paga la primera institució econòmica del país, i en el concert, amb nens a les grades, van cantar i ballar juntes filles i mares, i també algunes àvies que volen ser eternament joves. ¡Ai, classe alta barcelonina, com vas al capdavant de la decadència moral del país! És clar que avui l'únic pecat és no seguir la moda, no emmirallar-se en una adolescència manipulada pel consumisme erotitzat.
El ritme de la cançó enganxa i s'encomana, d'aquí li ve l'èxit. La lletra és d'allò més vulgar, com el vídeo. Qui no l'hagi vist encara es pot pensar que es tracta d'una cançó romàntica. Res d'això, és un cant a l'acte sexual com a mer instint i pura animalitat. Moltes mares i pares potser no s'aturen a pensar que la noia de la cançó pot ser la seva filla, que pot ser entabanada per un guapot com el de la cançó, o per algun altre amb uns dots de seducció més refinats. Potser tampoc han reflexionat a fons sobre com han educat els seus fills en allò més important de les seves vides, o si han deixat fer a internet, i als amics i amigues més avançats. No pocs han d'haver pensat que les modes i hàbits del jovent són imparables, i que avui l'únic que es pot fer es regalar-los preservatius, o dir-los que, si se n'han oblidat, que vagin a la farmàcia a comprar la pastilla del dia després, els efectes nocius de la qual segurament també desconeixen.
I les feministes, què hi diuen? Cançons com aquesta, vídeos com aquest, no són la derrota de les noves generacions de dones en mans del masclisme? A veure si al final, després d'haver marginat del tot la moral catòlica sobre la sexualitat, no seran la castedat, la discreció en els hàbits i el vestir, el fer-se respectar i el saber esperar, allò que protegeix la dignitat de la dona i li permet evitar que el seu cos –per tant, ella mateixa– esdevingui un objecte fàcil de consum i de plaer. Certament, també hi ha noies que porten la iniciativa en l'aparellament exprés, però aquest és més propi del masclisme que de la feminitat. Per favor, no caigueu en el parany de pensar que la dona s'allibera imitant l'animalitat masclista.
La popularitat de cançons com aquesta mostren la dificultat que avui tenim per educar els nostres descendents en l'amor, la qüestió més important de la seva vida. Les generacions dels pares, educats entre una moral sexual imposada, mal explicada i no entesa en el seu sentit més profund, i els cants de sirena del 68, majoritàriament han considerat un progrés «alliberar-se» d'aquella moral. I ara les generacions dels fills i nets viuen desorientats en un món sense límits, sense normes, on la sexualitat ha perdut el seu sentit existencial i està cada vegada més banalitzada. En aquest món fan l'agost els més llançats, els que van al gra sense escrúpols amb el negoci i amb el sexe, especialment els espavilats que han descobert com rendeix la combinació dels dos elements, com aquest il·lustre porto-riqueny. Ai, esquerra incauta i miop, que no veus que el foment de l'hedonisme i la laxitud moral són la gran eina de domini de l'actual sistema capitalista sobre «el poble»!
Àvies, on sou? Per què ja no ensenyeu als vostres nets i netes la importància que a la vida té la paciència en l'amor, el goig d'esperar i de saber imaginar-se un futur amb una persona amb qui compartir un amor de veritat? Per què ja no les aconselleu en com han de sortir de casa per no atreure els abegots, per discernir les intencions d'aquell noi que s'acosta amb tan bones paraules? On és la vostra determinació per la que sabíeu afirmar-vos amb un «no»?
Àvies, mares, que tot això no és tan difícil. Vosaltres sou les que millor ho podeu fer. De fet, sou les úniques que ho podeu fer, perquè teniu l'experiència dels anys, les estimeu i voleu el millor per a les seves vides. Si us penseu que esteu passades de moda i que els joves d'avui parlen un llenguatge diferent del vostre, en aquesta web trobareu material que us ajudarà: www.soyamante.org. Hi trobareu uns vídeos molt ben fets. Com aquest, que es va preparar pel Sant Valentí de 2015, en el que es van alternant nois i noies en pantalla que diuen això als seus enamorats (tradueixo al català):
«Vull fer l'amor amb tu, però abans vull que tinguem la nostra cançó, parlar junts milers de quilòmetres, anar al cinema amb tu, ballar junts moltes cançons.
Vull fer l'amor amb tu, però abans et vull conèixer millor, saber el que t'apassiona, les teves preocupacions, allò que somies.
Vull fer l'amor amb tu, però abans necessito que em prometis que seré l'única, que mai et cansaràs de mi, i que sempre estaràs al meu costat. Vull que em demostris mil vegades que m'estimes, sentir-me segura en els teus braços, veure els nostres futurs fills en els teus ulls. Necessito saber que em cuidaràs quan estaré malalta, i que lluitaràs cada dia per fer-me feliç. Vull la meva vida amb la teva, la teva vida amb la meva.
Vull fer l'amor amb tu, només amb tu, sempre amb tu. Amants són els que estimen. Esperar és estimar, esperar és apassionant, esperar val la pena. Amants són els que esperen.»
O la del Sant Valentí de 2016, que acaba així: «Vull que em portis lluny, on l'amor ens fa eterns. Quan el sexe espera, l'amor arriba.»
En l'amor, l'ordre dels factors sí altera el producte, i molt. Ja ho deia Nietzsche, gens amic de la moral cristiana: Sovint la sensualitat precipita el creixement de l'amor, de forma que l'arrel queda feble i és fàcil d'arrancar. ( Mes enllà del bé i del mal, 120). Nietzsche era conscient de les conseqüències del seu nihilisme, de la substitució de la moral pels impulsos primaris. Som conscients avui del nostre nihilisme i de les seves conseqüències?
 
11.08.2017 | 08:59
 

Comentaris

Entrades populars