divendres, 24 d’agost de 2018

QUANTES COSES HEM D'APRENDRE DELS INFANTS !!

Crec que no calen paraules. Les imatges moltes vegades parlen per si soles.

Bona nit i fins demà si Déu vol !!

La història d'una baralla entre dos llops


Realment els contes ens poden dir grans savieses.Aquest l'he trobat mot enriquidor i m'ha agradat molt.


"Dins de cada un de nosaltres es dóna una dura batalla entre dos llops. Un d'ells és un llop malvat, violent, carregat d'ira i agressivitat. L'altre és tot bondat, amor, alegria i compassió ".

El petit es va quedar uns moments pensatiu i finalment va preguntar: "Escolta, avi, quin dels dos llops guanyarà?".

I el vell indi va respondre: "Aquell al qual tu alimentis".



divendres, 10 d’agost de 2018

Hem perdut l'oremus?


No parlem ja de visites, encara que es facin per cultura  com museus ( plens de quadres, etc amb simbologia o referència cristiana. Sense el coneixement , avui en dia la mainada, el jovent...no saben gairebé res i no capten moltes coses). Catedrals, ermites, esglésies  pressiones, La Sagrada Família , reconeguda mundialment pel seu valor.. etc. etc...
També saber com ens hem de comportar als llocs, també esglésies. Estic cansada de veure gent adulta parlant a tot drap, menjant xiclet, etc.. a les Comunions, Casaments, Enterraments. Si hi vas, comporta't !!  Si no espera't  fora.. Si per a tu no té cap valor o no l'entens...per a altres sí, i molt. Respecte !!
Ja sé que ara per ara, estem recollint els fruits d'una gran ignorància del fet religiós, i aquí remarco la cristiana, perquè és de la que més tenim empenta a la nostra terra.
No és bo estudiar història per entendre moltes coses ? No és bo aprendre anglès per poder sortit de l'ou?,
També molts confonen la catequesi amb la classe de Religió.
La catequesi és la preparació per a un sagrament, una vivència de la fe, per apropar-se més a Crist i anar millorant la nostra vida cristiana, Un creixement de la nostra vida espiritual i amor a Déu.
La classe de Religió, és una classe, amb un currículum, programació, temari, programació, etc..
A més, a diferència de l’Anglès, Música, Educació Física...la Religió NO és obligatòria.
Seguint alguns arguments també podríem dir: Anglès a l'escola d'idiomes, Música al conservatori, Educació Física que vagin un gimnàs... Segur que direu: Home, no és el mateix !!! una cosa no treu l’altra.
Doncs bé, us deixo amb el vídeo. Personalment hi trobo molts punt interessants i aclaridors de molts dubtes.

dimarts, 26 de juny de 2018

"Retorn a Ítaca", tornar a creure als 50


"Retorn a Ítaca" és un reportatge multimèdia que recull sis històries de persones al voltant dels 50 anys que, després de molt temps sense pràctica religiosa, han tornat a l'Església.
Ítaca, illa de la mar Jònic, és el símbol del viatge del que torna a casa, la tornada d'Ulisses comptat per Homer en L'Odissea, el retorn a casa d'un convers.

El reportatge multimèdia "Retorn a Ítaca" recull les paraules del papa Francesc, quan assenyala que "Déu és un Pare que m'estima i espera el meu retorn", i inclou els testimonis de Rosa, Àfrica, Josep, Àngel, Maria i Manuel, que compten els seus itineraris en relació a la fe i els moments clau de la seva tornada a l'Església.
Històries molt intenses de conversions



Encara avui moltes persones es declaren agnòstiques, altres tornen a l'Església després de molts anys. Tot d'una, alguna cosa canvia en les seves vides. Són històries molt intenses, a partir de vivències fortes o successos més corrents però que suposen un punt de gir en l'existència.

divendres, 18 de maig de 2018

LA CULPA ÉS NEGRA I NINGÚ LA VOL.

Vivim en una societat que ens acostuma cada vegada menys a reconèixer les nostres responsabilitats i a fer-nos càrrec d'elles: els que s'equivoquen són sempre els altres. Els immorals són sempre els altres, les culpes són sempre d'un altre, mai les nostres. I vivim de vegades un cert retorn a traçar fronteres, a «regularitzar» les vides de les persones mitjançant la imposició de requisits previs i prohibicions que sobrecarreguen el ja fatigós viure quotidià. Una actitud sempre disposada a condemnar però molt menys a acollir. Sempre disposada a jutjar, però no a inclinar amb compassió davant les misèries de la humanitat.

dijous, 8 de març de 2018

UN HOMENATGE A LA DONA

Un homenatge a les dones que avui no fan el dropo.

Así son las cosas. Hay hombres y hay mujeres. Los hombres y las mujeres son iguales en dignidad y naturaleza, y diferentes biológica y psicológicamente. Gràcies a la seva diversitat i complementarietat gaudim d’unes relacions humanes riques i polièdriques que ens fan millors; gracias a que hay hombres y mujeres estamos vivos.
Ahora nos dice la ideología de género que hombre y mujer están en lucha eterna. Que la mujer tiene que ser como el hombre, y el hombre como la mujer. Que no hay hombre y mujer, sino “identitat de gènere” (mujer, hombre, genderqueer; falta), “expressió de gènere” (femenino, masculino, andrógeno), “sexe biològic” (femenino, intersexual, masculino) y “orientació sexual” (heterosexual, bisexual, asexual, pansexual, homosexual).
O sea, que no tenemos una naturaleza propia. Y claro, como ya no hay hombre y mujer, no hay padre y madre, sino progenitor A y progenitor B. Y si no hay padres, no hay familia. Y si no hay familia, el hombre desvinculado se lanza en brazos de las ideologías que lo zarandean a su gusto, Y así, dirigido por los poderosos de turno, el hombre es sólo un muñeco con el que el Estado puede hacer lo que le plazca. 
Qué vacía es la vida de una mujer cuando llega a los 50 y se da cuenta de que ha desperdiciado su juventud tratando de ser como le dicen en la tele. Chesterton predijo que “pronto estaremos un mundo en el que la gente colgará a un hombre por enloquecer a la masa diciendo que la hierba es verde”. Doncs ja hi estem arribant. La hierba es verde, el hombre es hombre y la mujer es mujer. Que no nos timen los cursis y poderosos de turno.
Y como hoy es San Juan de Dios, nos acordamos de las mujeres incansables que entregan su vida a sus hijos sin contar los años, los días o las horas, pase lo que pase, cueste lo que cueste. Y a sus maridos, hermanos o padres.
Y a los más pobres. como hizo Isabel Solá, asesinada en Haití en septiembre de 2016.  Antes había estado 18 años en Guinea Ecuatorial, de donde llegó en 2008 a Haití. Isabel era barcelonesa y, como tantos catalanes ejemplares, su vida era mucho más grande, Ella quería gastarla en algo que está por encima de victimismos, feminismos y ombliguismos. Por eso, tras el terremoto de 2010, podía declarar que: Haití es mi casa, mi familia, mi trabajo, mi sufrimiento y mi alegría, y mi lugar de encuentro con Dios”.
Anda, Pablo, dile a las mujeres que hagan huelga y se pongan a tus pies, que les dones dolces no estem per parides.
Dolça i femenina Catalunya…

dijous, 7 de desembre de 2017

NOVENA DE LA IMMACULADA



Bones idees !!! Si no ho has fet encara hi ets a temps.

La Mare de Déu estarà contenta.


dissabte, 9 de setembre de 2017

«Despacito»?, no, gràcies!

Últimament, coses de la vida, escric molt de tant en tant, però crec que aquest article  publicat al diari de Girona es mereix un bon aplaudiment.

Es la cançó de l'any, número 1 a mig món. El seu vídeo ja és el més visitat de la història de YouTube. Als llocs on actua el seu cantant hi van milers de joves. També l'han convidat al festival que promou i paga la primera institució econòmica del país, i en el concert, amb nens a les grades, van cantar i ballar juntes filles i mares, i també algunes àvies que volen ser eternament joves. ¡Ai, classe alta barcelonina, com vas al capdavant de la decadència moral del país! És clar que avui l'únic pecat és no seguir la moda, no emmirallar-se en una adolescència manipulada pel consumisme erotitzat.
El ritme de la cançó enganxa i s'encomana, d'aquí li ve l'èxit. La lletra és d'allò més vulgar, com el vídeo. Qui no l'hagi vist encara es pot pensar que es tracta d'una cançó romàntica. Res d'això, és un cant a l'acte sexual com a mer instint i pura animalitat. Moltes mares i pares potser no s'aturen a pensar que la noia de la cançó pot ser la seva filla, que pot ser entabanada per un guapot com el de la cançó, o per algun altre amb uns dots de seducció més refinats. Potser tampoc han reflexionat a fons sobre com han educat els seus fills en allò més important de les seves vides, o si han deixat fer a internet, i als amics i amigues més avançats. No pocs han d'haver pensat que les modes i hàbits del jovent són imparables, i que avui l'únic que es pot fer es regalar-los preservatius, o dir-los que, si se n'han oblidat, que vagin a la farmàcia a comprar la pastilla del dia després, els efectes nocius de la qual segurament també desconeixen.
I les feministes, què hi diuen? Cançons com aquesta, vídeos com aquest, no són la derrota de les noves generacions de dones en mans del masclisme? A veure si al final, després d'haver marginat del tot la moral catòlica sobre la sexualitat, no seran la castedat, la discreció en els hàbits i el vestir, el fer-se respectar i el saber esperar, allò que protegeix la dignitat de la dona i li permet evitar que el seu cos –per tant, ella mateixa– esdevingui un objecte fàcil de consum i de plaer. Certament, també hi ha noies que porten la iniciativa en l'aparellament exprés, però aquest és més propi del masclisme que de la feminitat. Per favor, no caigueu en el parany de pensar que la dona s'allibera imitant l'animalitat masclista.
La popularitat de cançons com aquesta mostren la dificultat que avui tenim per educar els nostres descendents en l'amor, la qüestió més important de la seva vida. Les generacions dels pares, educats entre una moral sexual imposada, mal explicada i no entesa en el seu sentit més profund, i els cants de sirena del 68, majoritàriament han considerat un progrés «alliberar-se» d'aquella moral. I ara les generacions dels fills i nets viuen desorientats en un món sense límits, sense normes, on la sexualitat ha perdut el seu sentit existencial i està cada vegada més banalitzada. En aquest món fan l'agost els més llançats, els que van al gra sense escrúpols amb el negoci i amb el sexe, especialment els espavilats que han descobert com rendeix la combinació dels dos elements, com aquest il·lustre porto-riqueny. Ai, esquerra incauta i miop, que no veus que el foment de l'hedonisme i la laxitud moral són la gran eina de domini de l'actual sistema capitalista sobre «el poble»!
Àvies, on sou? Per què ja no ensenyeu als vostres nets i netes la importància que a la vida té la paciència en l'amor, el goig d'esperar i de saber imaginar-se un futur amb una persona amb qui compartir un amor de veritat? Per què ja no les aconselleu en com han de sortir de casa per no atreure els abegots, per discernir les intencions d'aquell noi que s'acosta amb tan bones paraules? On és la vostra determinació per la que sabíeu afirmar-vos amb un «no»?
Àvies, mares, que tot això no és tan difícil. Vosaltres sou les que millor ho podeu fer. De fet, sou les úniques que ho podeu fer, perquè teniu l'experiència dels anys, les estimeu i voleu el millor per a les seves vides. Si us penseu que esteu passades de moda i que els joves d'avui parlen un llenguatge diferent del vostre, en aquesta web trobareu material que us ajudarà: www.soyamante.org. Hi trobareu uns vídeos molt ben fets. Com aquest, que es va preparar pel Sant Valentí de 2015, en el que es van alternant nois i noies en pantalla que diuen això als seus enamorats (tradueixo al català):
«Vull fer l'amor amb tu, però abans vull que tinguem la nostra cançó, parlar junts milers de quilòmetres, anar al cinema amb tu, ballar junts moltes cançons.
Vull fer l'amor amb tu, però abans et vull conèixer millor, saber el que t'apassiona, les teves preocupacions, allò que somies.
Vull fer l'amor amb tu, però abans necessito que em prometis que seré l'única, que mai et cansaràs de mi, i que sempre estaràs al meu costat. Vull que em demostris mil vegades que m'estimes, sentir-me segura en els teus braços, veure els nostres futurs fills en els teus ulls. Necessito saber que em cuidaràs quan estaré malalta, i que lluitaràs cada dia per fer-me feliç. Vull la meva vida amb la teva, la teva vida amb la meva.
Vull fer l'amor amb tu, només amb tu, sempre amb tu. Amants són els que estimen. Esperar és estimar, esperar és apassionant, esperar val la pena. Amants són els que esperen.»
O la del Sant Valentí de 2016, que acaba així: «Vull que em portis lluny, on l'amor ens fa eterns. Quan el sexe espera, l'amor arriba.»
En l'amor, l'ordre dels factors sí altera el producte, i molt. Ja ho deia Nietzsche, gens amic de la moral cristiana: Sovint la sensualitat precipita el creixement de l'amor, de forma que l'arrel queda feble i és fàcil d'arrancar. ( Mes enllà del bé i del mal, 120). Nietzsche era conscient de les conseqüències del seu nihilisme, de la substitució de la moral pels impulsos primaris. Som conscients avui del nostre nihilisme i de les seves conseqüències?
 
11.08.2017 | 08:59
 

dijous, 1 d’octubre de 2015

LA SECESSIÓ D'UNA NACIÓ. Les meves reflexions.

Fa un temps que no escric al meu bloc SOCLLIURE, però avui hi torno.

LA SECESSIÓ D'UNA NACIÓ. Les meves reflexions.

"La secesión de una nación hay que tomarla con pinzas" (.Entrevista al papa
Francisco en la Vanguardia).

Munilla , Obispo de Sant Sebastian:
Comparto plenamente lo que ha dicho el Papa y creo que ha hecho una aportación al discernimiento moral. El derecho a decidir tiene que discernir los valores morales, el bien común. La decisión tiene que buscar el bien común, el bien moral. La libertad por la libertad no es un valor: la libertad al servicio del bien común es el valor".
 

Jo també estic aquí. Encara que sigui diferent, l'exemple crec que serveix. Quan un matrimoni no va bé molts pensen que la millor solució és el divorci, però jo crec que s'han d'esgotar tots els recursos per recuperar la unió i el diàleg. Després del divorci no s'haurà acabat el problema, augmentarà el sofriment i el ressentiment, els fills estimen als dos, voldrien recuperar-los i no tenen ni vot ni veu, van de rebot, els utilitzen com a venjança cap a l'altre, pateixen horrors. S'incrementen els costos (moltes coses s'han de duplicar per la custodia compartida dels fills) .Augmenten normalment els odis i els rancors. S'han de repartir coses que han pagat i gestionat entre els dos i és un martiri, també per als familiars de les dues bandes, es trenquen vincles familiars ( cosins, avis , oncles, celebracions que uneixen..)
Els hi ha caigut el cel a la terra amb el divorci? No !!! Continuen amb ple de complicacions i conflictes. Han trencat vincles, han generat més sofriment, odi i venjança, han permès que els seus fills pugin sense un nord concret, empitjora l'economia i no són més feliços. i moltes vegades la seva vida va de de mal en pitjor.

Per això opino que la secessió d'una nació s'ha de prendre en pinces, perquè normalment sol ser pitjor el remei que la malaltia. I que s'aconsegueix normalment? odi, egoisme, malgastar molts diners i moltes vegades no poden complir el que prometen, fàcilment s'acaba en la missera. Que veiem ara? La culpa sempre és de l'altre, com els nens petits " ha començat ell primer.." Odi , venjança, mentides o mitges mentides, desconcert de la gent, es genera incertesa i falta de pau, i més d'un cop les coses acaben amb fets violents. Però clar , ningú vol baixar del burro...per tant, la solució no crec que sigui trencar ( no menjarem gelat cada dia, això crec que ho tenim clar) sinó canviar de burro (la manera de dirigir la barca, però no partir la barca pel mig, que mitja barca no serà bona ni per l'un ni per l'altre..