dimarts, 26 de febrer de 2019

Intentant omplir el buit de la manca d'afecte ?

Omplir el buit de la caarencia d'afecte
 L'exemple següent segur que et sona. Fins i tot potser t'hi sent identificada (o identificat).

"Porto molts anys demanant-li al meu marit que sigui més afectuós. Tinc una sensació de buit que em fa perdre peu. No dubto que em vulgui però la seva inexpressivitat, la seva duresa amb mi i les contínues discussions s'han deteriorat molt la relació". Quan els nens són petits i el treball és molt intens, penses que el problema de la incomunicació afectiva radica en les circumstàncies. Després, el panorama canvia.
"Han passat els anys i portem vides paral·leles. Cadascú al seu treball, el temps de descans és escàs i els fills ens reclamen, els caps de setmana sortim amb amics i d'aquesta manera la relació inexistent es posa una mica menys de manifest. Ell es queixa que no tenim relacions sexuals i jo no sóc capaç d'acostar-me a un home que en cap moment del dia mostra una mica de tendresa cap a mi ".
Ens trobem davant d'una situació molt delicada i molt important en la vida de les persones. Es posen en joc assumptes vitals molt seriosos. La necessitat d'afecte, atenció i aprovació són tan grans que, quan apareixen, el cor les absorbeix amb ànsia, l'ànsia de ser estimat que tots tenim.

Un consell: Lluiteu fins a l'extenuació pel que és vostre. Per la vostra relació, per la que us va portar a enamorar-vos i a comprometre-us, a tenir fills i cuidar-los, a envellir pensant en el seu bé.
A envellir pensant en el vostre bé, per que els fills, tard o d'hora marxen i tornareu a quedar sols.
Quin greu si viviu com dos desconeguts després de tants anys.
La vostra felicitat està en joc. Primer sou vosaltres. els altres poden esperar.
Hem d'emprendre a dir NO a moltes coses per poder dir Si al tresor més valuós per a les nostres vides.

diumenge, 30 de desembre de 2018

Festivitat de la Sagrada Família

El diumenge 30 de desembre l'Església celebra la festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep.

Opus Dei - Vols celebrar la festivitat de la Sagrada Família?

Cadascú de nosaltres, cada família, amb les seves fragilitats i amb l'ajuda de la gràcia, està cridat a una meta alta, i està convocat a acompanyar als altres en aquest camí. El Papa ens convida a seguir meditant i reflexionant sobre algunes conseqüències pràctiques en conformitat amb l'Evangeli, especialment les relatives a les situacions anomenades irregulars, que són molt delicades i requereixen un seriós discerniment.

dilluns, 24 de desembre de 2018

L'origen de les tradicions nadalenques

Quin es l’origen de les nostres tradicions nadalenques? Per aprofundir en el sentit cristià d’aquestes dates pot ser útil conèixer l’origen de costums com l’arbre o el pessebre.

Opus Dei - L'origen de les tradicions nadalenques

La corona d'Advent
La corona d'Advent es formada per quatre espelmes amb branques vegetals, que es van encenent, una a una, durant les quatre setmanes que precedeixen al Nadal.
La corona d'advent troba les arrels en els costums precristians dels pobles del nord, entre els segles IV i VI. Durant el fred i la foscor de desembre, col·lectaven corones de branques verdes i encenien focs com a senyal d'esperança en la vinguda de la primavera.
Al segle XVI catòlics i protestants alemanys van començar a utilitzar aquest símbol durant l'Advent: aquells costums primitius contenien una llavor de veritat que ara podien expressar la Veritat suprema: Jesús és la Llum que ha vingut, que és amb nosaltres i que vindrà amb glòria. Les espelmes anticipen la vinguda de la llum al Nadal: Jesucrist.
La corona és plena de símbols: la llum recorda la salvació; el verd, la vida; la seva forma rodona, l'eternitat, etc.
Una data: el 25 de desembre
Com en altres casos, els primers cristians van aprofitar festivitats paganes per celebrar la seva fe. En el cas del Nadal, entorn del 25 de desembre les civilitzacions precristianes celebraven el solstici d'hivern, quan la llum tornava novament i s'acabaven les tenebres. Encara que és una època de fred i de nits llargues, se sap que la vida torna novament a començar.En un primer moment, durant els segles I i II després de Crist, els cristians no celebraven el naixement de Jesús. Se sabia quan havia mort, a la Pasqua Jueva, però no quan havia nascut. No obstant això, en el segle III trobem els primers testimonis de la celebració de la festa del Naixement de Crist per l'Església, encara clandestina, el dia 25 de desembre.
Per altra banda, els romans celebraven del 17 al 24 de desembre les Saturnalia, unes festes dedicades al déu Saturn. En l'època imperial, a partir dels segles I i II, es va instaurar el 25 de desembre com el dia del naixement del “Sol invicte", divinitat que era representada per un nounat. Era un dia de festa, ningú treballava, fins i tot els esclaus tenien festa.
Aviat, la ja gran comunitat de cristians romana -que encara vivien en clandestinitat- va aprofitar aquesta data tan celebrada en la societat romana per celebrar el naixement de Jesús, de qui no en coneixien la data.
La difusió de la celebració litúrgica del Nadal va ser ràpida. Després de les persecucions de Dioclecià, el 354, es va fixar oficialment la data del Naixement de Crist. En el segle V pot considerar-se que el Nadal era una festa universal, ja que llavors l'Església no estava dividida.
També els pobles del Nord d'Europa celebraven una sèrie de festes entorn del solstici, en honor a déus com Thor, Odin o Yule, raó per la qual els evangelitzadors no els va costar adaptar les festes paganes al Nadal.
La Missa del Gall
Al segle V, el Papa Sixt III va introduir a Roma el costum de celebrar durant el Nadal una vigília nocturna, a mitjanit, “ mox ut gallus cantaverit" (“quan canta el gall"). La missa tenia lloc a un petit oratori, anomenat “ad praesepium" (“junt al pessebre"), situat darrere l'altar major de la Basílica paleocristiana de Sant Pere.
La celebració Eucarística d'aquesta Nit Santa, comença amb una invitació urgent a l'alegria: “Alegrem-nos tots en el Senyor –diuen els textos de la litúrgia-, perquè el nostre Salvador ha nascut en el món". El temps litúrgic de Nadal es prolonga fins al diumenge del Baptisme del Senyor, el diumenge que segueix al dia de l'Epifania.
Els pessebres
Un pessebre és la representació domèstica del misteri de la Nativitat de Jesús. El costum va sorgir quan al Nadal de 1223, a Itàlia, sant Francesc d'Assís va celebrar la missa dins una cova a la localitat de Greccio. En ella, després d'haver demanat permís al Papa Honori III, havia instal·lat un pessebre amb una imatge de pedra del Nen Jesús i un bou i un ase vius.
Aquesta representació de Greccio va ser l'inici d'un fenomen extraordinari de difusió del culte de la Nativitat. Des del mateix segle XIII, l'elaboració de pessebres es va difondre per Itàlia. Els frares franciscans van imitar el seu fundador a les esglésies dels convents oberts a Europa. Aquest costum es va propagar arreu d'Europa durant els segles XIV i XV.
A l'actualitat, el pessebrisme té un gran èxit principalment a Itàlia, Espanya i Hispanoamèrica. A França, després de la Revolució Francesa en què van ser prohibides les manifestacions nadalenques, a la zona de Provença van sorgir amb molta força. Fins i tot les comunitats protestants, encara que no facin pessebres a les cases, sí que conserven la tradició de representar “pessebres vivents", amb nens.
L'arbre de Nadal
És una altra tradició precristiana que ha adquirit un significat profundament cristià. Moltes tradicions, totes de procedència nòrdica, reclamen el costum de l'arbre de Nadal, encara que cap és fiable, per la qual cosa l'origen es perd.
Els antics pobladors de Centreeuropa i Escandinàvia consideraven els arbres éssers sagrats. Així, en l'època del solstici d'hivern, adornaven l'arbre més alt i poderós del bosc amb llums i amb fruits (pomes, per exemple), creient que les seves arrels arribaven al regne dels déus, on es trobaven Thor i Odin.
Segons la tradició, el cristianisme va donar una lectura més profunda a aquest costum. Es compta que sant Bonifaci -un sacerdot anglès que va evangelitzar Centreeuropea entre els segles VII i VIII- explicava el misteri de la Trinitat amb la forma triangular de l'avet: els fruits serien els dons de l'Esperit Sant (els regals de Déu als homes); l'estrella seria Crist, la llum de Déu, la llum del món; i el tronc, és fàcilment assimilable a la tradició cristiana, que utilitza també molts arbres en la seva catequesi: l'arbre del Paradís, de la Ciència del Bé i del Mal, l'arbre de Jesé, la santa fusta de què es va fer la creu…
A partir del segle XV els fidels comencen a instal·lar els arbres a les cases. Amb la reforma protestant –que suprimeix les tradicions del pessebre i de sant Nicolau-, l'arbre adquireix més protagonisme en molts països del nord. Als seus peus els nens troben els regals que portava el Nen Jesús.
L'èxit irresistible de l'arbre en el món anglosaxó es deu a la reina Victòria, qui va instal·lar-ne un al palau real el 1830 i va estendre el costum per tot el regne. El 1848 fins i tot va arribar a felicitar el Nadal amb una imatge de la família reial davant l'arbre, la qual cosa va contribuir a la seva difusió també per EUA.
La difusió de l'arbre en el món protestant va fer que als països catòlics, especialment del sud d'Europa, es donés menys importància a aquesta tradició. Més recentment, amb dos pontífexs centreeuropeus el costum de l'arbre de Nadal ha recuperat la seva importància.
El 1982 es va instal·lar per primera vegada un arbre a la Plaça de sant Pere: “ Que significa aquest arbre? –preguntava Joan Pau II–. Jo crec que és el símbol de l'arbre de la vida, aquell arbre de què es parla en el llibre de la Gènesi i que ha estat plantat a la terra de la humanitat al costat de Crist (...). Després, en el moment que Crist va venir al món, l'arbre de la vida va ser tornat a plantar a través d'Ell, i ara creix amb Ell i madura en la creu (...). He de dir-vos – confessava – que jo personalment, malgrat tenir uns quants anys, espero impacientment l'arribada del Nadal moment en el qual, és portat a les meves habitacions aquest petit arbre. Tot això porta un enorme significat que transcendeix les edats…"
Els regals
La relació Nadal-regal és molt antiga. Des de l'inici, un regal en aquestes dates ha estat una manera de transmetre de manera material a les persones estimades la pròpia alegria pel naixement del fill de Déu.
Fins al segle XIX, no es va generalitzar la idea, naixement de les classes mitjanes, de la burgesia. Reis Mags, Nen Jesús, Santa Claus o Pare Noel, Befana, Olentzero, Caga Tiò… són personatges que, en les dates de Nadal, porten regals als nens. Però molts d'aquests personatges tenen una llarga història. N'explicaré dos:
Reis d'Orient
La importància dels Reis d'Orient és principalment religiosa: ells són els protagonistes de l'Epifania, és a dir, de la manifestació de Déu a tots els homes, de tots els pobles de la terra.
Ja havien estat anunciats en l'Antic Testament (el llibre dels Reis i Isaïes) i sant Mateu els descriu com “mags d'Orient". Que fossin tres i reis, és una tradició que va consolidar-se ràpidament, com demostra Orígens, teòleg del segle II. Probablement es tractava de sacerdots de Babilònia, del culte de Zoroastre, dedicats a l'astrologia.
En el segle V, Lleó Magne fixa en tres el nombre de reis, representant així les tres races humanes: la semítica, representada pel rei jove; la camítica, representada pel rei negre; i la jafètica, representada pel rei més ancià. Al segle XV, amb el descobriment de noves terres, adquireixen els trets definitius.
Al llarg de la història han rebut noms com Magalath, Galgalath i Serakin; Appellicon, Amerin i Damascón; o Ator, Sater i Paratoras. Els noms Melcior, Gaspar i Baltasar apareixen per primera vegada en un pergamí del segle VII.
Les restes dels reis d'Orient, després de ser trobats per Santa Elena a Saba, van viure un agitat trasllat per tot Europa, fins que van reposar finalment a la catedral de Colònia.
Pare Noel
Sant Nicolau va ser un bisbe cristià que va viure a l'actual Turquia al segle IV. Encara que va realitzar molts miracles, el més conegut relata que va donar la vida a tres nens que havien estat esquarterats per un carnisser i havia introduït les restes en uns sacs. Per això, la seva figura ha estat sempre unida als nens. La seva devoció ha perviscut tant en l'Església catòlica com en l'ortodoxa. Aviat, es va associar al sant als regals que els nens rebien per Nadal.
La imatge actual és una barreja del Sinterklaasholandès i tradicions escandinaves que havien arribat a EUA. El seu origen es remunta a una nit de 1822, quan el pastor protestant Clement C. Moore va crear el personatge de Santa Claus. El 24 de desembre, en caure la tarda, la seva esposa va comprovar que li faltaven algunes coses per al sopar i va demanar al seu marit que anés a comprar-les. A la tornada, Clement es va entretenir un estona amb el guarda Jan Duychinck: un holandès gros i efusiu, amb ganes de contar les tradicions nadalenques de la seva terra, en particular els costums relacionats amb Sinterklaas (Santa Claus).
Ja a casa, el Dr. Moore mentre la dona preparava el sopar, va escriure un poema per a les seves tres filles contant la visita que li havia fet sant Nicolau. La figura que va descriure era la mateixa de Duychinck: un subjecte cordial, gros, d'ulls espurnejants, nas vermell i galtes ruboritzades, que portava pipa i deia “ho, ho, ho". Encara que el personatge s'anomenava Sant Nicolau, no tenia res del bisbe.
(*) Article escrit per M. Narbona, Dr. en Història.

diumenge, 2 de desembre de 2018

Treuen el gosset a passejar

Treuen el gosset a passejar 

Carta publicada al Diari de Girona avui, 2-12-2018
Jesús Domingo Martínez GIRONA.


Aixeca't Rei, que anem a passeig.
Cada dia veig al meu barri de Girona més parelles joves, a primera hora del matí i especialment al vespre, que treuen el gosset a passejar. Per això em sembla que, i simplement apunto, no poques parelles joves que conec retarden o renuncien a tenir fills i en el seu lloc adquireixen un gosset, a qui mimen com a una criatura i el porten als bars que permeten la seva entrada a prendre unes ginebres. Es fonen, a més, un dineral en la seva alimentació, salut i fins i tot perruqueria, el que confirma que aquesta elecció no sembla ser un assumpte de quartos.
Tractant de conjecturar sobre la causa real d'aquesta curiosa tendència, potser hem de situar-la, en certa mesura, en la fugida de responsabilitat o de compromisos seriosos en aquests temps tous presidits per aquestes zones de confort de les quals tant parla el cèlebre coaching, que persegueixen abans de res no ficar-se en embolics. I tenir descendència garanteix precisament això, tot i que també procuri enormes satisfaccions personals i compleixi una insubstituïble funció social de recanvi generacional.
 Les mascotes, en aquest context, es presenten avui com el de mitjana i light entre els problemes que et pot generar un fill i l'absència absoluta de complicacions per no tenir ningú per atendre, cosa que per a molts condueix a l'avorriment. De fet, nombrosos estudis demostren que aquests animals ajuden a superar algunes malalties mentals, cosa que no succeiria si provoquessin notables preocupacions.
El que sembla meridianament clar és que les escoles bressol de les nostres ciutats han de, cada vegada més, compartir espai amb els parcs per a gossos. I qui sap si arribarà el dia en què superin la població humana, com els porcs, que ho acaben d'aconseguir. El suïcidi demogràfic, pel que es veu, ens arribarà entre lladrucs i grunyits.

Bona carta per reflexionar.Gràcies Jesús Domingo.

dijous, 22 de novembre de 2018

EL MAYOR REGALO.,La fuerza del perdón, en la nueva película de Cotelo

La fuerza del perdón, en la nueva película de Cotelo

Alguien va a matar a alguien. Ojalá fuera una película.¿Nos rendimos... o buscamos otro final feliz?Existe un arma capaz de poner fin a cualquier conflicto.Ya la han usado en Francia, España, Irlanda, México, Colombia, Ruanda... y funciona, siempre.Su poder constructivo es ilimitado. Y, además, es gratis.Pero hay que ser muy valiente para usarla.Los griegos le llaman “hyper-don”: EL MAYOR REGALO

⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒

https://www.elmayorregalo.com/link-proyecciones-espana/

⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒⭒

A unos días del estreno de ‘El mayor regalo’, entrevistamos a su director, Juan Manuel Cotelo. Su nueva película refleja testimonios reales de personas que han decidido perdonar en circunstancias extremas. La cinta muestra la enorme fuerza sanadora del perdón, tanto para los agresores como para sus víctimas.



diumenge, 18 de novembre de 2018

LA VERITAT DEL MATRIMONI. UNA COSA INEXPLICABLE

No recordo bé d'on vaig treure aquesta història ni qui és l'autor, però em va agradar molt i voldria compartir-la. Val realment la pena.
La deixo amb l'idioma original,per respecte, ja que no sé qui la va escriure i així li deixo més tot el mèrit que es mereix.
....................................................................................................................................

LA VERDAD DEL MATRIMONIO, ALGO INEXPLICABLE
Lean hasta el final esta historia. Contiene un mensaje muy bello. Nunca pierdan la chispa que los unió ni pierdan esos pequeños detalles. Para todos los casados, solteros y próximos a casarse. Espero les agrade y lo tomen en cuenta





HISTORIA SOBRE DE UN MATRIMONIO
Cuando llegué a casa esa noche mientras mi esposa servía la cena, la tomé de la mano y le dije: tengo algo que decirte. Ella sólo se sentó a comer en silencio. Yo podía observar el dolor en sus ojos.
De pronto ya no sabía cómo abrir mi boca. Pero tenía que decirle lo que pensaba.
- Quiero el divorcio......le dije lo más suave que pude.
Mis palabras parecieron no molestarle. Al contrario, muy tranquilamente me preguntó:
- ¿Por qué?
Evité su pregunta con mi silencio, esto la hizo enfurecer. Tiró los utensilios y me gritó,
- ¡no pareces hombre!
Esa noche, ya no hablamos más. Ella lloraba en silencio. Yo sabía que quería saber qué le había pasado a nuestro matrimonio. Pero yo no hubiera podido darle una respuesta satisfactoria. Mi corazón ahora le pertenecía a Eloísa. Yo ya no la amaba, sólo me daba lástima.
Con un gran sentido de culpa, redacté un acuerdo de divorcio en el que le daba nuestra casa, nuestro auto y un 30% de las acciones de mi empresa.
Después de leerlo ella lo rompió en pedazos. La mujer que había estado tantos años de su vida conmigo ahora era una extraña. Me sentí mal por todo ese tiempo y energía que desperdició conmigo. Todo eso que yo nunca le podría reponer. Pero ahora ya no había marcha atrás, yo amaba a Eloísa. Por fin mi esposa soltó el llanto frente a mí, eso era lo que yo esperaba desde el principio. Verla llorar me tranquilizaba un poco, ya que la idea del divorcio que me preocupaba tanto ahora era más clara que nunca.
Al día siguiente, llegué a casa muy tarde y ella estaba en la mesa escribiendo algo. Yo no había cenado, había pasado un día muy intenso con Eloísa y tenía más sueño que hambre y mejor me retiré a dormir.
Desperté en la madrugada, ella todavía estaba escribiendo. La verdad no me importó y sólo me acomodé de nuevo en cama y seguí durmiendo.
En la mañana me presentó sus condiciones para aceptar divorciarse: No quería nada de mí, pero necesitaba un mes antes de firmar el divorcio, me pidió que en ese mes tratáramos de vivir una vida lo más normal posible. Sus razones eran simples: nuestro hijo tenía unos exámenes muy importantes en este mes y no lo quería mortificar con la noticia del matrimonio frustrado de sus padres.
Esto era algo en lo que yo también estaba de acuerdo. Pero había más, me pidió que me acordara como la cargué el día de nuestra boda.
Quería que cada día de este mes, la cargara de nuestro cuarto hasta la puerta de la casa....... pensé que se estaba volviendo loca. Pero decidí aceptar este raro requisito con tal de que este mes pasara sin más peleas o malos momentos.
Le comenté a Eloísa de las condiciones que puso mi esposa... se rió bastante y pensó que era muy absurdo. Dijo en tono burlón: no importa los trucos que se invente, tiene que aceptar la realidad: que se van a divorciar.
Desde que le expresé mis intenciones de divorcio mi esposa y yo no teníamos ningún contacto íntimo. El primer día que la cargué se me hizo un poco difícil. Nuestro hijo nos vio y aplaudió de felicidad al vernos y dijo, papá me da gusto que quieras mucho a mi mama. Sus palabras me causaron un poco de dolor. Desde nuestra habitación hasta la puerta de enfrente caminé como diez metros con ella en mis brazos. Ella cerró sus ojos y me dijo al oído que no le dijera al niño del divorcio. Me sentí muy incómodo, la bajé y ella caminó a tomar el autobús para ir a trabajar. Yo manejé solo a mi trabajo.
El segundo día fue un poco más fácil. Ella se recargó ligeramente en mi pecho. Podía oler la fragancia de su blusa. Me di cuenta que desde hace tiempo no le había puesto mucha atención a esta mujer. Me di cuenta que ya no era tan joven, había un poco de arrugas en su cara, su pelo ya mostraba canas. Ése era el precio de nuestro matrimonio. Por un minuto me pregunté que si yo era el responsable de esto.
Al cuarto día, cuando la cargué sentí que regresaba un poco de intimidad. Esta era la mujer que me había dado diez años de su vida.
El quinto y sexto día, me di cuenta de que el sentimiento crecía otra vez. No le platiqué nada de esto a Eloísa. Conforme los días pasaban se me hacía más fácil cargarla. Quizás el ejercicio de hacerlo me estaba haciendo más fuerte.
Una mañana la vi que estaba buscando un vestido para ponerse, pero no encontraba nada que le quedara bien. Sólo suspiró y dijo, todos mis vestidos me quedan grandes. Es ahí donde me di cuenta que por eso se me hacía muy fácil cargarla. Estaba perdiendo mucho peso, estaba muy pero muy delgada.

De repente entendí la razón......estaba sumergida en tanto dolor y amargura en su corazón. Inconscientemente le toqué la frente.
Nuestro hijo entró en ese momento y dijo, Papa es tiempo de que cargues a mama. El ver a su papa cargar a su mamá todos los días se le había hecho costumbre. Mi esposa le dio un fuerte abrazo. Yo mejor miré hacia otro lado por temor a que esta conmovedora imagen me hiciera cambiar de planes. Entonces la cargué, y empecé a caminar hacia la puerta, su mano acarició mi cuello, y yo la apreté fuerte con mis brazos, justo como el día que nos casamos.
Pero su estado físico me causó tristeza. En el último día, cuando la cargué sentí que no me podía ni mover. Nuestro hijo ya se había ido a la escuela. La abracé fuerte y le dije, nunca me di cuenta que a nuestra vida le hacía falta algo así.
Me fui a trabajar.....salté fuera de mi auto sin poner llave a la puerta. Temía que en cualquier momento pudiera cambiar de opinión... subí las escaleras. Eloísa abrió la puerta y le dije
- Lo siento mucho pero ya no me voy a divorciar.
No podía creer lo que le estaba diciendo, hasta me tocó la frente y me pregunto si tenía fiebre. Quité su mano de mi frente y le dije de nuevo:

Lo siento Eloísa, ya no me voy a divorciar. Mi matrimonio era muy aburrido porque ni ella ni yo supimos apreciar los pequeños detalles de nuestras vidas. No porque ya no nos amaramos. Ahora me doy cuenta que cuando nos casamos y la cargué por primera vez esa responsabilidad es mía hasta que la muerte nos separe.
Eloísa en este momento salió del shock y me dio una fuerte bofetada, y llorando cerró su puerta. Corriendo bajé las escaleras y me fui de ahí.
Paré en una florería, ordené un bonito ramo para mi esposa. La chica me preguntó qué le ponía a la tarjeta. Sonreí y escribí, "Siempre te llevaré en mis brazos hasta que la muerte nos separe"
Esa noche cuando llegué a casa, con las flores en mis manos y una sonrisa en mi cara, subí a nuestro cuarto... sólo para encontrar a mi esposa en su cama... estaba muerta.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Per què pregar pels difunts?

Molta gent visita el cementiri a principis de novembre. Quina diferència hi ha entre Tots Sants i el Dia dels Difunts? Recordem el bon costum de resar pels familiars i amics difunts.
Opus Dei - Per què pregar pels difunts?

l dia de Tots Sants, que sempre s'escau en l'1 de novembre, els cristians honoren els sants intercessors sense festa pròpia. També agraeixen a Déu el model de vida que ofereix la seva santedat. En canvi, el Dia dels Difunts, que se celebra el 2 de novembre, es prega perquè la gent vagi al cel. Al voltant d'aquests dies és tradició visitar els cementiris.
Des dels primers temps, l'Església ha honrat la memòria dels difunts i ha ofert sufragis en el seu favor. 

Crec que és bo saber-ho i no confondre el dia de Tots Sants amb el dia dels difunts.
moltes vegades no hi pensem o simplement no ho sabem.
També crec que seria bo no quedar-nos tant tranquils anant al cementiri amb un bon ram de flors, com aquell que ja ha complert i que reflexionem sobre el significat de ambdues Festes.
Sincerament crec que és molt poc anar al cementiri el dia 1 amb un vistós ram de flors, perquè l'1 és Festa, menjar panellets i oblidar-nos dels nostres estimats difunts el dia 2.

divendres, 24 d’agost de 2018

QUANTES COSES HEM D'APRENDRE DELS INFANTS !!

Crec que no calen paraules. Les imatges moltes vegades parlen per si soles.

Bona nit i fins demà si Déu vol !!

La història d'una baralla entre dos llops


Realment els contes ens poden dir grans savieses.Aquest l'he trobat mot enriquidor i m'ha agradat molt.


"Dins de cada un de nosaltres es dóna una dura batalla entre dos llops. Un d'ells és un llop malvat, violent, carregat d'ira i agressivitat. L'altre és tot bondat, amor, alegria i compassió ".

El petit es va quedar uns moments pensatiu i finalment va preguntar: "Escolta, avi, quin dels dos llops guanyarà?".

I el vell indi va respondre: "Aquell al qual tu alimentis".