LA NENA DEL MELIC

Un dia una mare em va dir tota horroritzada que la seva filla de setze anys va haver de marxar corrents d’una festa, ja que un nen la perseguia amb males intencions. La nena va córrer molt i molt (espantada, molt espantada) i el nen també corria molt i molt, però no la va atrapar. La nena va poder arribar a casa seva, però amb un espant molt gros.
-”Què s’ha cregut!”, diu la mare, “avui en dia els nois ja no són com abans!!”
Jo vaig pensar, i li intento dir, que les noies tampoc i que les mares moltes vegades són les culpables.
-”ai nena, quines cuixes més maques que tens…és ara que les has de lluir!. Si jo pugués…si ara jo tornés a ser jove…Ai nena quin tipet més bonic que tens, aprofita’t-hi ara que ets jove, sembles una model de les que surten a la tele, si jo tingués la teva edat…
I les mares moltes vegades són les primeres de comprar (o deixar comprar) quatre drapets per la nena i la nena acaba ensenyant la panxa, les calcetes, els sostenidors, etc. i jo suposo que si ho ensenyen és perque algú s’ho miri, no? i bé, les mares són tontes, ja que si volen que les filles ensenyin molt, és perque algú s’ho miri molt, i si no han rumiat això és que encara són més “tontes”del que em pensava, i amb tanta tonteria així va el món.
Tinc una filla operada de la panxa dues vegades amb dues cicatrius, i una mare em va dir: Oh, pobreta, no podrà ensenyar la panxa!! Jo vaig dir que no, però té una cara i un somriure que en fa prou i de sobres.